Monthly Archives: octubre 2018

CANVIAR ?

Per què quan ens diuen que hem de canviar, pensem sempre que haurem de renunciar a algun costum, o que ens haurem de prohibir capricis o que tocarà reduir dràsticament el que  consumim, o que haurem de reprimir-nos en alguna acció?

El canvi és molt més fàcil si l’orientem cap a augmentar les opcions que teníem fins ara, si ampliem el que sabíem amb nous coneixements, si a més a més del nostre sentir podem sentir el que senten els altres, si adquirim nous costums que sintonitzin amb qui som.

El canvi és més fàcil, si en lloc d’intentar modificar alga cosa molesta o negativa, intentem crear alguna cosa nova que sigui molt més estimulant.

ELS SECRETS QUE GUARDEM

Tothom guarda secrets.

Menjar d’amagat, jugar amb diners que no es comptabilitzen, consumir porno nocturn, comprar roba que no s’estrenarà, dir t’estimo quan s’està pensant en la separació,  explicar als quatre vents aventures imaginades, fer-se el valent quan se sap que hi ha algú que té més por, ocultar malalties, …

I per què guardem secrets? Les persones ocultem a la vista dels altres fets, conductes, pensaments o sentiments perquè no podem fer front a les emocions que sentiríem si aquestes qüestions fossin conegudes.

El judici de l’altre fa que sentim dues emocions bàsiques molt desagradables, la vergonya del que som o del que fem, o la por a ser rebutjats o ferits. I el judici propi fa sentir culpa per ser el que som o per les coses que  fem.

Vergonya, por, i culpa, són el verdader contingut secret.

Quina és la que costa més de suportar? Quina és la que sents amb més freqüència? Quina és la que fa que guardis un secret?

NO PUC PLORAR

Per què a vegades és impossible plorar sol, malgrat sentir una profunda tristesa?

Podem experimentar una necessitat interna de plorar i la impossibilitat  que surti una sola llàgrima fins que no apareix la nostra parella, un amic o la veïna curiosa. Això no és gens estrany. La tristesa no només és pena i prou. En moltes ocasions la tristesa es mostra com una emoció que necessita consol, una abraçada o unes llàgrimes emmirallades en algú altre que entén i empatitza amb allò que ens posa tristos.

Estem acostumats a veure-ho en els nens, quan ploren i deixen de fer-ho com si tinguessin un   interruptor que es posa “on” quan apareix la mare i “off” quan aquesta ha marxat, i ens ho prenem com una crida d’atenció i no tant com una verdadera emoció sentida que necessita arribar a emocionar a l’altre.

La tristesa és a dins i les llàgrimes són a fora. Les llàgrimes i el plorar són una forma de comunicació, un llenguatge i com a tal,  no ens ha d’estranyar tant que moltes vegades es necessiti un interlocutor amb qui compartir el missatge.

ON VOLS MIRAR?

Com dèiem la setmana passada, no podem canviar el que sentim, però el que si podem triar és on mirem.

És possible que sentim frustració perquè quan érem joves vam haver de renunciar a alguns dels somnis que ens havíem fet sobre la vida. Sobre la professió que practicaríem, o sobre els viatges que faríem, o sobre la quantitat de fills que tindríem o sobre tantes altres coses…

I segur que al mateix temps pot ser que sentim satisfacció per reptes aconseguits amb les nostres capacitats actuals, o amb les relacions que cuidem i de les que gaudim, o amb la tasca com a mares o pares que fem amorosament, o sobre tantes altres coses…

Les dues experiències cohabiten en tots nosaltres respecte a moltes àrees de la vida, i en som plenament conscients perquè les sentim, ens emocionen, ens produeixen frustració o satisfacció.

Llavors…potser que ens fem algunes preguntes:  On volem mirar? On acabem mirant la major part del temps? Podem deixar de mirar allò que ens produeix frustració? És difícil mirar allò que ens dóna satisfacció?…

LECTURES

 Estàs llegint un llibre interessant, o ha caigut a les teves mans un text que t’encantaria compartir? Doncs a nosaltres ens encantaria que t’afegissis al nostre grup de lectura.

Ens trobarem divendres dia 5 d’octubre a Barcelona, per llegir-nos i parlar sobre petites i grans obres escrites. T:669388447