Casualment dos dies seguits he escoltat en diferents mitjans la sorpresa d’un periodista en observar que les persones quan veiem que algú es bo en una cosa, tenim tendència a pensar que la persona és bona en tot, o que quan coneixem algú que ens cau bé tenim tendència a confiar-hi una mica massa cegament.
No és una estupidesa dels humans, no és quelcom que fem a consciència equivocant-nos estrepitosament. Encara que sembli increïble és una obligació biològica. És la necessitat d’estar vinculats. És la necessitat de confiar en algú.
Som éssers indefensos molt anys de vida i per ser cuidats i no sentir abandó, ni arriscar a ser abandonats realment, tenim un programa intern que ens obliga a vincular-nos, a confiar.
D’aquí que quan veiem signes com el somriure, l’escolta, la mirada atenta, alguns talents, la força i altres trets que ens inspiren protecció o seguretat, instintivament, i no voluntàriament, se’ns activa la necessitat de vincular-nos amb aquella persona.
Quins són els trets que més fàcilment et fan confiar? Confies en algú cegament? Si haguessis de dir a algú en quina persona ha de confiar, en què li diries que es fixes? Que et passa si algú confia cegament en tu?
