La tristesa que no es pot plorar, on va a parar? Desapareix? Si ens obliguen a sortir a divertir-nos quan estem tristos, que fem amb ella? Si, qui veu la nostra tristesa no la pot suportar, la podem deixar de sentir mentre la dissimulem? Per quant de temps la podem ocultar als altres o a nosaltres mateixos?
La tristesa és una emoció i com a tal necessita d’una acció per ser alliberada i esvair-se. L’acció de la tristesa, generalment és el plor. Però el plor ens espanta, ens espanta a nosaltres i als altres també. Pensem que si algú plora, o bé s’està ensorrant o bé ho farà en breu. Llavors qui es posa en acció és la persona que ens acompanya, que ens diu “va, vinga, sortim a distreure’ns” o “no hi pensis més en això, que no et fa cap bé” o “el que has de fer és sortir a divertir-te i oblidar-ho” I tot això no és del tot inadequat, però sí que és precipitat, i no és l’acció que allibera la tristesa de dins nostre, simplement la guarda.
L’acció que permet que la tristesa s’alliberi, en moltes ocasions, és plorar i aquesta acció només la pot fer la persona que sent la tristesa i és des d’aquesta acció que anirà deixant d’estar trista.
Quan una persona està trista i necessita plorar, només li cal una abraçada, uns petonets dolços, unes paraules de calma i una espera compartida. Després d’això, potser ja li farà bé sortir a distreure’s.
