Quan som vius i ens trobem bé és fàcil dir que volem una vida digna i que quan aquesta ens sotmeti a la malaltia o al dolor no la voldrem viure.
També és fàcil escoltar i donar suport als nostres familiars i amics, en les converses de sobretaula, quan defensen arguments sobre la vida digna i la mort buscada quan la vida ja no és com la volem.
Però quan les circumstàncies canvien i estem patint malalties incurables, dolors infinits i penes desconsolades potser ja no és tan fàcil mantenir aquells arguments i fer allò que vam dir des de la salut. Segur que ja no és tan fàcil dir que un vol marxar i que està ben decidit a fer-ho. Qui li seguirà donant suport emocional real? Qui es privarà de cridar a l’esperança? Qui es mantindrà al seu costat acompanyant la decisió?
I també és difícil afrontar el fet real en que un amic ha decidit que la seva vida és tan dolorosa que no es pot viure. El primer que penses és que potser encara hi havia alguna cosa a fer, alguna medecina miraculosa, alguna teràpia sanadora o algun nou verí capaç d’anul·lar el dolor. No és gens fàcil creure que aquesta era la millor opció. Gens fàcil posar-se a la pell del que pateix. La raó et fa saber que havia de marxar i les emocions et fan sentir que s’havia de quedar. Les dues opcions passen pel cap ara una ara l’altra, sense descans, sense que una tingui més força que l’altra.
Encara que perceps la valentia i la coherència, la profunda estimació a la vida, aquest tipus de mort no consola suficient la tristesa per la pèrdua.
Tot és força senzill: la vida és molt bonica quan és bonica, i molt dolorosa quan és dolorosa.
