Tots tenim una princesa interior que vol ser salvada d’un drac ferotge, per un cavaller valent i agosarat.
Tots tenim un desig secret de ser salvats. Salvats dels dracs que ens fan por, de l’esclavatge, de la confusió, de l’avorriment, de les injustícies, dels entrebancs de la vida… Alguns d’aquests dracs els mantenim en secret de l’oïda dels que ens envolten, esperant fantasiosament que els vegin i ens salvin d’ells. I malgrat pensem que ens podem salvar nosaltres mateixos, i tot i saber, i tenir molt clar, que només si nosaltres hi fem quelcom ho podrem aconseguir, mantenim intacte el desig màgic que algú ho faci per nosaltres.
En l’interior de tots els éssers humans hi ha la necessitat de ser vistos i de ser cuidats. Necessitem ser salvats, encara que siguem prou adults i prou capaços. Aquest és el paral·lelisme que jo hi veig amb els contes de princeses desvalgudes i cavallers valents. Són contes d’amor entre persones.
Com en diríem del fet que algú sense que tu ho hagis verbalitzat vegi què necessites i iniciï la seva pròpia creuada perquè ho tinguis?
Seria fantàstic que tots poguéssim sentir i fer sentir, en primera persona, com d’alliberador és que algú et faci promeses a cau d’orella sobre la seva presència i suport davant de les dificultats, o com ens pot fer sentir d’estimats que unes mans dolces passegin suaus per la nostra esquena després d’un dia dur de feina…, i tot, sense haver-ho dit, només des de la intuïció de l’altre.
Que tal si intentéssim protagonitzar més contes de princeses i cavallers? Ah!, i de dracs també.
