L’ emotiu documental els internats de la por de TV3 ens va permetre veure quants anys poden mantenir-se vives les experiències traumàtiques. Com no hi ha oblit de tot allò que se sent com una humiliació o una invasió de la intimitat sobretot si prové d’un ésser humà que té per missió cuidar-te i protegir-te.
Quan algú sent el perill i la indefensió en grau màxim es traumatitza. I que hi hagi trauma vol dir que el cervell ha guardat en el present aquelles experiències incomprensibles, amb tanta emoció com la que es va experimentar en el passat. Aquesta càrrega emocional és el que fa que el record es revisqui inesperadament cada cop que algú en parla, quan es veuen imatges d’on van passar els fets, o davant d’olors semblants a les del lloc o quan es repeteix una postura de càstic, i que la persona es vegi inundada per una profunda tristesa.
La vida va continuar i aquells nens es van fer grans i amb ells també el record traumàtic. La ferida encara sagna ara perquè no es pot curar sense ajut terapèutic.
Com va dir un d’aquells nens dels internats de la por: puc oblidar les ferides físiques però les que no puc oblidar són les de l’ànima.
