Monthly Archives: novembre 2018

BOHEMIAM RHAPSODY

Freddie Mercury diu: “Només quan actuo davant d’ells és quan sento que sóc aquell que volia ser”.

Sembla impossible que una persona pugui sentir-se amb  tanta seguretat, tanta grandesa i amb un talent absolutament desbocat, en un moment com un concert i després sentir-se tan petit,  extremadament sol o absolutament buit per dins, la resta del temps.

Moltes vegades la vida dels grans creadors o dels grans talents ens permeten sentir que no només és possible, sinó que és molt freqüent que les persones puguem allotjar dins nostre sensacions tan contradictòries sobre nosaltres mateixos.

Quins són els moments de la vida o del  dia a dia, en els quals experimentes amb total certesa, que ets aquell que volies ser?

MEMÓRIA EXTERNA EMOCIONAL

Les mares (o la figura de vinculació primària), per més anys que passin des del naixement de les seves criatures, sempre estan construint un lligam emocional. Un lligam que comença amb un desig , el de ser mare, i que es va renovant continuadament durant tot el cicle vital.

Les mares són les que de bon començament interpreten i donen sentit als reclams del bebè, de manera que aquest aprèn a donar significat al que li passa i a regular-se emocionalment. I encara que amb el pas dels anys aquests dos éssers humans no visquin junts, aquest aprenentatge conjunt perdurarà per sempre, perquè està fet d’un material molt subtil i intuïtiu. Les mares es converteixen en una espècie de memòria externa molt especialitzada, que  informen sobre temes emocionals, els nostres propis i els dels altres també.

Aquest és el motiu pel qual,  si la  relació mare-fill és bona, és gairebé impossible de trencar, de la mateixa manera que si la relació és complicada també és de les més difícils de reparar.

Quina és la meravella de comptar amb aquesta memòria externa emocional? Doncs que biològicament venim programats  per desitjar que sigui la millor possible, i això facilita la reparació quan la relació és complicada.

BIOGRAFIES

Quan llegeixes biografies t’adones que no tot és sort, ni atzar, ni quelcom predestinat,  i que la majoria de fites també requereixen d’esforç i temps.

Actualment practiquem tan poc l’esforç, que ens hem convertit en una societat altament frustrada per un munt de coses que creiem que no podem aconseguir.

Estem immersos en un corrent de pensament que ens vol fer creure que els èxits només són fruit de la casualitat, o d’una especial alineació dels astres en favor nostre que ens porta a estar sempre esperant. Ens diem que si el que volem és per a nosaltres ja ens arribarà. Aquesta idea fa que deixem d’esforçar-nos per aconseguir el que ens hem proposat, sense adonar-nos que de retruc estem perdent la possibilitat de sentir-nos contents i orgullosos del que hem aconseguit, allunyant-nos de la sensació de capacitat i de l’aprenentatge resultant dels diferents encerts i errors.

I si no podem sentir capacitat, què sentim? ……frustració.

Quines són les fites que voldríem veure escrites a la nostra biografia? Les que ens han costat un esforç o les que han estat un cop de sort?