Category Archives: Experimenta

PER FI T’ABRAÇO

Segurament hi ha dues maneres de portar l’enyorança de no poder estar a prop de qui estimes molt. Una, enfadant-te i queixant-te de la distància obligada, i una altra en la que no dius res però en la que sents que d’alguna manera alguna cosa a dins teu es va apagant.

La primera forma d’enyorança és com tenir un polvorí dins en el qual qualsevol espurna fa focs artificials, i la segona forma d’enyorança és com més secreta i desapercebuda, és com que de mica en mica i dissimuladament et vas omplint d’espera, de resistència, de paciència, però tot tenyit d’una tristesa aparentment invisible.

I finalment ha arribat el dia que et veig al cap del carrer i l’enyorança em surt a l’exterior… i t’abraço… i sento com tot aquest rebost d’esperança desborda inesperadament com l’escuma d’una copa, amb llàgrimes d’il·lusió, sanglots de descompressió del cor, i una necessitat immensa que no s’acabi mai aquesta sensació. Per fi t’abraço…

VULL ABRAÇAR-TE !!!

Ara que aquest confinament es va relaxant i podem retrobar-nos, tenim l’oportunitat de sentir com és de difícil la distància social. Experimentem sensacions  estranyes, sensacions noves i contradictòries, sentides en el cos quan trobes inesperadament a un amic i el primer que sents és que el voldries abraçar, sí, llençar-te als seus braços, com si aquesta abraçada pogués sanar totes les necessitats afectuoses reprimides durant aquest maleït confinament. Però de forma immediata et ve la idea de: “No, no, no ho pots fer” al mateix temps que  veus idèntica prohibició en el cos de l’altre. I comença a duo aquell gest interromput sobtadament que fa tirar enrere la passa iniciada, i també l’esquena i els braços que ja s’havien posat en marxa automàticament  amb més delit de l’esperat.

Ok!!, recuperada la postura.

Aquesta postura recuperada i distant,  s’inunda d’una subtil  tristesa  que enterbolirà per un instant  l’alegria de veure’t.

Comença la conversa, on el que falta és el contacte,  la paraula que sense contacte es converteix en tan sols informació.

Les sensacions corporals que indiquen que ens falta alguna cosa, van cridant dins d’un cos que respecta la distància:  Toca-li el braç!! Abraça’m!! Està veient que li somric?? Em somriu?? No li agrada el què dic?? És suficient el què li ofereixo??….

Són moments en que t’adones de quanta força emocional té el cos, la pell,  la gestualitat, i els llavis quan no parlen.

SANT JORDI A CASA

I ara com ho farem per saber que és Sant Jordi si som a casa?

Si algun aprenentatge farem d’aquests dies de confinament, serà el d’adonar-nos de quanta imaginació podem arribar a desenvolupar quan ens ho proposem, així és que avui no pot ser menys.

Podeu enviar un poema a algú amic, o el fragment d’un text, una felicitació reenviada amb consciència o una cançó d’amor…

I també podem posar-nos unes gotetes de colònia, o una crema corporal….,seure tranquil·lament… tancar els ulls i imaginar…. Podem imaginar que és un dia assolellat… passejant entre flors, llibres i records…deixar entrar totes les sensacions que una respiració acolorida ens deixa arribar al cor…des de la vista…els ulls…l’oïda i l’olfacte…I entre una respiració de color rosat i una de color groc, anem imaginant tots els colors que pot tenir una flor, tots els colors que podríem veure en aquest passeig…i conduïts per aquesta olor tan present…imaginar el color del cel…el verd dels arbres….el vermell de les roses.. i els mil colors de les paraules escrites que avui els nostres ulls només poden imaginar.

Bon Sant Jordi 2020!!!

ELS PETITS TRESORS DEL CONFINAMENT

Pot semblar estrany que us demani que busqueu tresors en aquestes circumstàncies tan incòmodes, però és que hi són. Un d’aquests tresors és prendre consciència de nosaltres mateixos.

Prendre consciència de qui som, és un tresor, i les pitjors circumstàncies són les que realment posen en evidència característiques personals que sovint estan amagades.

Tresors possibles a buscar: Com has fet per organitzar-te?, Què has prioritzat per sentir-te una mica més tranquil? La feina, el menjar, la família, la salut,…O en quin ordre aquestes coses t’han anat donant tranquil·litat? Què has fet per estar informat? O que has deixat de fer per estar saludablement informat? I com t’informaràs en el futur? Què estàs aprenent d’estar sola? Ara que és una obligació estar sol, estàs més acompanyada que mai? Estàs donant-li valor positiu a alguna cosa en el que no t’havies fixat abans? T’has muntat la millor xarxa social en la qual sentir intimitat verdadera?…Has començat a passar d’alguna cosa a la qual abans eres gairebé addicte? …

Fixa-t’hi!!!! Perquè hi ha tresors per descobrir que et faran saber qui ets.

L’INICI DE TOT PLEGAT

En iniciar una relació, algú potser pot descriure’s dient coses com: “és que jo puc ser molt fera” o “ja veuràs que sóc altament sensible” o “jo sempre vaig amb la veritat per davant” o “tinc una vena salvatge” o “et puc guiar perquè ho facis bé” o …

Tot són descripcions que a l’inici de conèixer a algú ens poden semblar gracioses o interessants, el problema és que no ens adonem que aquest pot ser el primer moment del nostre compromís etern amb quelcom que a la llarga serà el nostre infern.

Si repassem l’inici de les nostres relacions, trobarem moments com aquests, moments que vam decidir que ja ens agraden les feres, que son divertides i que nosaltres també en podem ser, pensàvem que nosaltres som persones que sabem escoltar i que la sensibilitat no ens espanta, i per descomptat quin problema hi hauria que algú ens digui sempre la veritat si nosaltres som persones força correctes, vam creure que tenir una vena salvatge convertiria la relació en un joc d’aventura i reptes, i que algú que ens digués quina és la millor vestimenta o la millor alimentació ens facilitaria la vida.

Aquell moment en que decidim, una mica a cegues i molt entusiasmats, que la descripció és inofensiva i acceptem el repte de conviure amb la persona que es presenta així, és el moment al qual hem de retornar per adonar-nos de què vam acceptar i per preguntar-nos per què ho vam acceptar.

L’inici de tot plegat a vegades és senzill i no per això mancat d’una força sobrehumana que fa que no puguem trencar el lligam que ho manté junt.

LES LLEIALTATS de Delphine de Vigan

Les lleialtats no són només posicionaments rígids a favor d’algú o d’alguna cosa, sinó que la majoria de vegades són obligacions secretes que ens imposem, i que anul·len el nostre pensament crític, portant-nos al desgast personal, a la pèrdua de la identitat o inclús de la vida.
Delphine de Vigan ho explica en el seu llibre Les lleialtats, d’una manera tan profusa, que commou veure com la infància, des dels primers anys de vida, és ja un terreny adobat per aquestes obligacions.

En un moment del llibre diu: “Per què no vaig dir res? Per què no vaig cridar? Però en el fons ja la sé, la resposta. Sé que els fills protegeixen els pares i quin pacte de silenci els porta a vegades fins a la mort”.

I jo em pregunto: Quantes vegades no entenem el comportament d’un nen i malgrat tot actuem segons la nostra idea de com han de ser les coses? Quantes vegades haurem deixat els nens desprotegits davant aquestes lleialtats que els posen en perill? Es poden entreveure aquestes lleialtats? Si mirem la nostra infància, podem veure com alguna lleialtat ens va fer ser altament vulnerables? És una lleialtat a algú la que va permetre que ens fessin mal?

TOTS ELS CAMINS PORTEN A ROMA

Quan jo era petita hi havia una dita que m’entretenia en molts moments. La dita deia que tots els camins condueixen a Roma, i  recordo que m’entretenia pensant, d’una forma molt gràfica, en els possibles recorreguts a fer perquè fos possible arribar-hi. I no sé si és per això que encara avui sempre penso en diferents maneres de fer una mateixa cosa, i si això passa en l’àmbit biològic, encara m’interessa més.

Sabeu que per oxigenar ràpidament la sang, tant es pot aconseguir fent una respiració profunda com  posant-nos a riure?

Galeria

EL PENSAMENT REPETITIU

This gallery contains 1 photos.

El pensament és un fet involuntari i espontani. No podem fer res per tancar la porta d’entrada d’informació continua. És com un nen curiós que no pot fer res més que estar  sempre en acció. El problema és que moltes … Continue reading

Galeria

PERÒ… QUÈ HA PASSAT?

This gallery contains 1 photos.

La major part de vegades, la resposta a la pregunta de “Però… què ha passat?” que es fan moltes parelles quan ja és massa tard, és simplement: “Doncs, que no ens ho vam dir”. I la següent pregunta, no és … Continue reading

Galeria

QUAN ET SENTS SOL

This gallery contains 1 photos.

Hi ha molts moments a la vida que poden fer-te sentir sol, o bé perquè has perdut els amics, o bé perquè ningú no comparteix el que estàs fent, o perquè guardes un secret que et fa sentir malament però … Continue reading