11S

A vegades la programació televisiva et reserva algun documental amb el que pensar, com el que vaig veure aquesta setmana sobre els fets devastadors de l’11S a Nova York. El que va passar aquell dia reuneix tres dels requisits bàsics per ser considerat un fet traumàtic de gran magnitud, que són: que està causat per humans, que va ser intencionat i amb factor sorpresa.

Gairebé cap al final comentaven que ni sociòlegs ni la policia entenien o podien explicar perquè desprès de l’11S el nivell de delinqüència a la ciutat de Nova York havia baixat de forma clarament sobtada, i seguien observant una tendència a la baixa encara ara.

Curiós, no? És producte de que la immensa majoria de la població està traumatitzada?  És producte de la pena i la compassió que de forma innata sentim pels afectats de fets d’aquesta magnitud?  És producte de la resiliència , és a dir de la capacitat de superació? La vivència d’un succés així et canvia la forma de veure la vida de forma permanent, com quan pateixes malalties greus? Seria la compassió una seqüela de trauma, en aquests cas positiva, de la mateixa manera que pot quedar instaurada la inseguretat, la desconfiança o una alerta continua?  S’ha observat el mateix després d’altres successos amb les mateixes característiques,  com per exemple, després de la bomba d’Hiroshima?

En tot cas, si poguéssim sentir aquesta compassió sense ser víctimes de fets semblants tot ens aniria molt millor.