Ahir veia la pel·lícula de “Ayer no termina nunca” i en un moment del diàleg la Candela Peña li explica a Javier Cámara d’una forma molt interessant la gravetat d’una addicció. Candela diu alguna cosa semblant a: Saps que és el pitjor d’una addicció? I ell respon: Que és molt difícil deixar-ho? I ella diu: No, el pitjor és que és molt fàcil agafar-s’hi. Un dia prens una pastilla, un altre en prens dues, després una al matí, una al migdia i una al vespre, després la prens per poder funcionar, per poder parar, per poder-te llevar, per poder dormir, la prens per aguantar, per encaixar, per no cridar de dolor, per oblidar,…
A la pel·lícula parlen de l’addicció a pastilles per suportar el dolor d’una pèrdua, però la mateixa facilitat per agafar-s’hi la podem veure en les addiccions a drogues, alcohol, tabac, joc,…i també en aquelles conductes impulsives que no es poden deixar de fer, com menjar de més, sucumbir contínuament a la xocolata, consumir hores i hores d’Internet, vigilar la connexió de WhatsApp d’algú, trucar constantment a l’exparella, fer exercici sense parar, …
Això és sobre el que hem de reflexionar en una addicció, sobretot a l’hora de voler-li fer difícil la continuïtat.
