Aquests dies s’ha parlat molt de la posada en llibertat del segon violador de l’Eixample. Estem preocupats pel fet que se’l deixa en llibertat per que ja ha complert la condemna imposada però no hi ha garantia suficient sobre la seva rehabilitació, que hauria de ser l’objectiu de l’empresonament.
Hem de saber que garantir la seva rehabilitació ara per ara és gairebé impossible, perquè la castració química que porta a una inhibició del desig sexual és reversible, ell pot deixar de tractar-se i tot tornaria a ser igual i també perquè la psicoteràpia que hagi pogut seguir a la presó serà interrompuda i quedarà sense suport psicològic.
Aquest senyor ara tindrà una certa vigilància que ens fa témer que no serà suficient, però si ens fixem en les dades sobre agressions sexuals que diuen que una de cada quatre persones han sofert algun tipus d’agressió sexual potser hauríem de pensar en el munt d’agressors que viuen entre nosaltres sense cap vigilància.
Ells volen tenir aquestes conductes abusives cap als seus fills, nets, nebots, amics, parella o desconeguts? Jo crec que la majoria no. La majoria voldrien canviar el seu comportament, poder controlar els seus impulsos, poder gaudir d’una sexualitat plaent i corresposta per part de l’altre en una relació entre iguals. Però com fer-ho? No ho poden comentar amb un amic com qui parla dels seus problemes per deixar de jugar, o de la compulsió a comprar, perquè evidentment les conseqüències sobre les persones de l’entorn són molt diferents, i automàticament serien repudiats. Tampoc poden demanar ajut professional perquè serien denunciats. Així doncs els tenim en societat, convivint amb nosaltres i obligant-los al secretisme que és la pitjor desprotecció a la que podem estar sotmesos i no els ajudem, per tant tampoc ens protegim ni protegim als nostres.
