Dues persones poden ser amants sense patir un alt grau de frustració? Pot ser aquesta una relació satisfactòria?
És una relació que comença com una aventura fugaç, d’emocions fortes quasi incontrolables i molt excitants. Molt aviat de tant que agrada per aquesta intensitat i bogeria, es torna addictiva. Les addiccions creen tolerància i, quan un o els dos amants l’experimenten és quan comencen a demanar més i més. Un demana més dedicació i l’altre més paciència. Un demana més temps en comú i l’altre menys pressió. Un demana prendre decisions i l’altre posposar-les…
Quant més demana un, més esta obligat l’altre a negar. La relació es torna frustrant de tant que s’ha de negar allò que paradoxalment tots dos volen.
És per això que tot i ser una relació altament excitant també és altament destructiva? Hi ha algun secret per poder mantenir-la en la primera fase o és impossible per ella mateixa?
