Hi ha una relació singular que és la que tenim amb nosaltres mateixos basada en el concepte que tenim de qui som, en quines són les nostres qualitats i defectes, en com ens cuidem i ens mimem, en què ens concedim i què ens neguem, i en tot allò que té a veure amb una gestió personal de les nostres coses. Aquesta relació amb un mateix s’expressa amb la frase: Jo sóc…
Aquesta relació es modifica quan compartim la vida amb algú altre amb qui establim una relació de parella. Per una part ens enriquim amb l’existència de l’altre, però per una altre reduim la nostra presència per poder compartir amb aquest altre. En aquesta relació la frase seria: Com a parella, jo sóc….
Quan tenim fills la nostra mirada es dirigeix cap a aquests i la nostra relació, la que tenim amb nosaltres mateixos es redueix, i la que tenim amb la nostra parella també, doncs ara hi ha un tercer que demana atenció. I en aquesta tercera relació la frase és: Com a mare/pare, jo sóc…
En aquest procés cadascuna de les relacions es va modificant, normalment millorant, però en ocasions també deteriorant. Es deterioren quan:
Una d’aquestes relacions queda relegada a un segon o tercer lloc, o simplement queda oblidada. Potser fent de pares hem anat oblidant què necessita la nostra parella o què necessitem nosaltres com a parella de, o ja no recordem quines aficions teníem. Potser d’ençà que tenim fills no anem al cine amb la nostra parella, o des que tenim parella no anem a fer un café amb un amic.
Una d’aquestes relacions pren més importància de la que havia tingut mai perquè ens connectem amb aspectes que ens fan sentir incòmodes. Potser d’ençà que som pares hem de sortir més que mai en bicicleta perquè estem nerviosos, o ens fa falta tornar a sentir-nos lliures, o necessitem sentir-nos més nens que mai. Potser d’ençà que som pares volem fer més vida de parella de la que havíem fet mai abans.
Una d’aquestes relacions és la que es cultiva, les altres no existeixen. Un és pare i res més, o és parella i res més o és ell únicament i res més, tot i que té parella i fills.
Les tres relacions són igualment importants i és del tot necessari l’equilibri entre elles. Hem de continuar cuidant-nos a nosaltres mateixos com a persones úniques i independents, alhora que donar estimació i dedicació a la nostra parella i nodrir amb amor i seguretat als nostres fills. Fer una revisió de tant en tant de l’estat d’aquestes relacions, ens permet modificar allò que s’ha descuidat o que s’ha exagerat, evitant trobar-nos que amb el pas del temps els dèficits en alguna d’aquestes relacions ja estiguin massa instaurats i hagin fet massa mal, no permetent una reparació sense passar per ruptures, amb els fills, amb la parella o amb un mateix.
