La convalescència, aquell temps compartit entre la malaltia i la salut que t’obliga a fer-te responsable de la teva actuació, permetent accelerar o frenar el procés de recuperació.
Quan estas convalescent d’una simple operació o d’una malaltia pròpia de la temporada, t’adones de quan de voluble i obsessiu pot ser el dilema entre el deixar-te anar, abandonar-te al dolor de l’ànima o del cos, recollir-te amb tu mateix i d’altra banda la necessitat d’esforçar-te per sanar, medicar-te, caminar, esforçar-te en fer tot allò que necessites per recuperar-te a tota velocitat.
Què et sana abans el respectar el ritme que sents que tu necessites, o el forçar el cos perquè s’adapti a allò que s’espera d’ell i que es decideix per una estadística completada amb un numero determinat de casos que no saps que tenen en comú amb tu?
Crec que el que et sana abans és enyorar els dies en que et trobes bé, estas fantàstic, i et mous en llibertat.
Intentar que la ment no estigui tot el temps debatent-se entre dues alternatives: esforçar-se/deixar-se anar, i fer que se centri en recrear els dies que estas bé. Quan penses en els dies bons, el que fas, el que sents, el que va passant, tant si són passats com si són futurs, la ment s’orienta cap a aquest estat i el busca, facilitant la curació a un ritme adequat perquè és un ritme interior i personal.
