Veient el documental de la 2 sobre els descendents de Hitler, t’adones de com la culpa i la vergonya, per les accions dels teus pares o parents pròxims, es pot sentir d’una generació a una altra, sense haver participat. Els descendents experimenten aquestes emocions de vergonya i culpa a partir del moment en que saben o sospiten el que ha passat, tot i que no han participat en aquests fets.
Per sentir vergonya i culpa és necessari saber, i quan saps necessariament has de prendre partit i actuar en conseqüència. Uns opten per demanar perdó pels fets i intenten reparar allò succeït, altres neguen el que saben i intenten oblidar, alguns silencien el seu cognom, i també n’hi han que reneguen o renuncien de la seva família.
Igual que en el repartiment d’una herència et toquen tant els guanys com els deutes, en l’herència emocional també et toca l’orgull per allò ben fet i la vergonya i la culpa per allò mal fet. Quan aquests supervivents poden demanar perdó o reparar el dany que no han causat, el dolor s’apaivaga i la vergonya i la culpa desapareixen. Quan no ho poden fer és quan el trauma es perpetua generació rere generació.
Em va fer pensar el que una de les supervivents deia sobre aquests casos tant terribles: o bé estimes als teus pares cegament obviant els fets o bé et rebel·les i trenques amb ells, no hi han punts mitjos. No hi han punts mitjos perquè dels fets no se’n pot parlar, no es poden raonar. La justificació no és possible.
Molt emotiu l’instant en que un descendent de Hitller, el seu net, compara la realitat amb una foto que ell guardava on hi ha la porta d’un jardi. En aquell moment descobreix que aquella porta és la que separava casa seva i el seu pati de jocs, del camp de concentració. La porta que separa la seva felicitat de la tragèdia dels altres.
La guia turística en la seva visita al camp de concentració li diu, que la que havia sigut casa seva i el seu jardi no s’ensenyen al públic. No és estrany que no s’expliqui als visitants, que a tocar del camp de concentració hi havia persones que vivien alienes a aquesta tragèdia? És aquesta circumstància la que va fer possible que molts alemanys arribessin a creure que això no havia passat?
