Quan els nostres nens es fan grans i han de començar a anar sols per la vida els hem de donar eines per afrontar les novetats. Potser ara han d’agafar el bus sols, o arribaran a casa i hauran de fer-se el dinar, o ja van sols per la ciutat per anar a anglès. Tot això que per una banda els fa molta il·lusió, també els genera una mica de por i ja no diguem la que genera en els pares.
Donar eines vol dir que no només hem de mencionar els possibles problemes amb els que es poden trobar, sinó les solucions que poden portar a terme. Si només parlem dels problemes, la seva por va en augment i comencen a pensar que el món és un lloc perillós en el que actuar els pot portar problemes, aprendran a estar sempre alertes. Si els hi parlem de les possibles solucions aprendran la prudència i també que poden actuar, que tenen control i que el món és un lloc ple de reptes on es poden sentir còmodes i aventurers.
Els hi podem dir: Vigila perquè parlar amb desconeguts és perillós, o els podem dir que si un desconegut es dirigeix a ells simulin tenir pressa perquè els estan esperant a la cantonada. Vigila perquè a vegades algú et pot seguir per prendre’t les vambes o els diners o els hi podem dir que si senten que algú els segueix entrin ràpidament en una botiga o s’acostin a un adult que passi en aquells moments pel seu costat i ho expliquin. Vigila perquè el foc crema, o que si es crema té una pomada al calaix, que fa mal una estona i desprès ja passa…
Als humans el que més ens tranquil·litza és pensar que tenim el control. Creure que podem afrontar els perills perquè sabem com actuar fa que visquem pensant que no hi són.
