Llegia no fa gaires dies en el llibre Ratting d’ Alberto Barrera Tyszka, un paràgraf que narra un sentir important masculí. Ho feia de forma senzilla i alhora em va semblar interessant, deia així: “Emiliana es la muchacha más hermosa que he conocido en mi vida, pero lamentablemente se relaciona conmigo de manera demasiado natural, como si yo no fuera un peligro. Ése es mi fracaso. Eso es lo peor que le puede pasar a cualquier hombre: ser inofensivo”.
Aquesta por a ser inofensiu és l’equivalent a la por femenina a ser invisible?
Si els volem reconèixer, seduir, o simplement els volem elogiar, podem buscar en ells aquest aspecte que els homes senten que els singularitza, que els fa interessants. Ens resulta fàcil trobar en ells la perillositat que els fa visibles?
