És de nit, un home passejant per un barri desconegut, d’una ciutat també desconeguda se sobresalta amb una ombra estranya que no pot identificar ni donar nom. Automàticament es queda paralitzat, en posició de combat més o menys exagerada i rígida en relació a l’estranyesa que sent. Un peu endavant i l’altre al darrera i una mà més alta que l’altre. Li segueix una suor especial perquè clarament no és producte de la calor, sinó que la denominem suor freda i alhora el cor se li accelera, pot sentir els batecs. Té calfreds i respira només omplint la part alta dels pulmons i molt ràpidament. Diríem que respira a l’alçada del coll. Les cames es refreden. La boca s’asseca. La vista i l’oïda s’aguditzen buscant significats i explicacions. Tots els sentits estan sobreactivats, està en alerta.
Això és la por a nivell corporal. La que sentiríem tots, només amb una diferència d’intensitat entre uns i altres.
Si té sort i tot ha estat un ensurt, en uns moments començarà a respirar alleujat, més lentament, potser farà un sospir, podrà canviar de postura i recobrarà la tonicitat muscular ja es podrà moure. Salivarà i el cor es calmarà. Potser plorarà, riurà o trucarà a algú per parlar del que li acaba de passar, conductes totes tres de descàrrega energètica. El cos a acumulat energia per poder lluitar, fugir o paralitzar-se en funció del tipus d’amenaça i, com ha estat de sort, ara no la necessita, per tant poc a poc es va descarregant aquesta energia ara sobrant, tornant així a la seva normalitat, al seu equilibri.
Totes són reaccions inconscients, automàtiques i molt molt ràpides, gestionades per una part del cervell anomenada amígdala, no les decidim nosaltres racionalment, entre altres coses perquè segur que si ens poséssim a pensar en quina d’elles és la necessària, faríem tard en reaccionar i ens posaríem en perill.
A partir d’un fet com aquest ja comencem a pensar en la por, intervenint altres parts cerebrals més racionals que buscaran significats, memoritzaran alguns aspectes de lo succeït i arribaran a conclusions per futures possibles situacions semblants, es a dir aprendrem.
Si la nostra vida interior no és massa ansiògena tot haurà quedat en un ensurt i els fets passaran a ser un fet més de la nostra vida que amb els pas dels dies s’allunyarà de la nostra memòria. Però si som persones amb un nivells d’ansietat alt, o els fets ens han espantat molt i no hem pogut fer la descarrega energètica necessària quan tot ha acabat, el cos haurà guardat, de forma inconnexa, algunes dades com senyals de perill. Aquestes dades poden ser molt simples: les ombres, un olor del carrer, algun soroll, la foscor, l’hora del succés, el fet d’anar sol, alguna o totes de les sensacions corporals que vas patir en el moment de l’ensurt.
Si això passes et podries trobar que el sol fet de que sigui fosc, o que passegis sol encara que de dia i per un lloc absolutament segur, o que sentis una olor semblant a la que feia en el carrer estant a qualsevol altre lloc o si tens una suor freda, es comenci a posar en marxa el mateix procés de por corporal. Evidentment no hi ha perill i tu ho saps, però el cos actua automàticament com si n’hi hagués, el que està passant és que tornes a experimentar la por corporalment encara que no racionalment. Ja no podem decidir res fins que tot hagi passat.
Aquest mecanisme tan corporal que tenim tots els essers humans per recordar els perills és el que fa que successos molt antics, de la infància més llunyana i que mai més havíem recordat, es puguin reviure sobtadament en el present, quan un ja és adult, només transportats per alguna dada aïllada que es va guardar de forma inconnexa en aquell moment i que ara ha aparegut en un context totalment diferent.
Així és com s’explica que passats els anys i havent oblidat els fets, estant a casa seva tranquil·lament veien una pel·lícula on hi han imatges neutres del carrer on li va passar l’ensurt, pugui reaccionar de forma idèntica a la d’aquell dia, amb la mateixa por original.
Si mai esteu en una situació que us fa por, recordeu que parlar-ne, dibuixar-la, escriure, fer-ne broma, són totes elles descàrregues emocionals que faciliten reunir tota la informació per donar-li una explicació coherent, una història que ho explica tot, i així evitar al màxim que quedin dades aïllades que en un moment difícil ens transportarien al passat.
