TOC TOC, obra teatral, retrat real, tot i que portat l‘extrem per poder riure, del que suporten les persones amb un Trastorn Obsessiu Compulsiu, o el que és el mateix un TOC.
El fet de posar juntes en una sala d’espera d’un prestigiòs psiquiatre, sis persones que pateixen sis tipus diferents de simptomatologies obsessiu-compulsives, permet riure i sense patir massa, mirar de cara una patologia força invalidant.
Tots els simptomes de TOC no són iguals i tampoc la seva intensitat, però aquí es veuen alguns dels més coneguts: el que necessita comprovar-ho tot per por d’una catàstrofe, el que necessita repetir el que diu un nombre determinat de vegades, el que necessita netejar per no contaminar-se, el que necessita simetria i no pot aixafar ratlles, el que necessita comptar-ho tot continuament, i el que necessita dir paraules obscenes o disbarats. La paruala necessitar és important, doncs aquestes persones el que si tenen en comú és un altíssim grau d’ansietat que calmen, aparentment, amb el compliment d’aquestes necessitats convertides en encotillats rituals, sense els quals creuen no poder viure.
A l’obra també es representa, amb molt humor temes tant seriosos com: l’esforç que aquestes persones fan per lliurar-se de l’esclavatge d’aquests rituals, la dificultat que tenen les persones per posar-se a la pell de l’altre i entendre perquè no poden deixar de fer el que fan, i l’efecte que tenen les situacions noves i imprevistes.
Sensacional obra i posada en escena. Felicitats al seu autor Laurent Baffie, al director Esteve Ferrer i a l’autor de la versió espanyola Julian Quintanilla, també als actors que han tingut la sort de representar aquests papers, convertint-se així en els privilegiats que ho poden entendre des de la vivència personal sense ser-ne esclaus, i per sobre de tot, un desig encoratjador per les persones que tenen TOC.
