Quan algú ens fa mal i sentim una profunda decepció i molta impotència per no poder-nos defensar, és fàcil perdre la confiança en les persones, posant en marxa pensaments molt generalitzats sobre el perill que comporta relacionar-se, mostrar-se i confiar en els altres, com si ja no poguéssim refiar-nos de ningú, com si estiguéssim desvalguts.
Però aquesta situació tan desagradable té també un costat bo i és que permet veure de cop i volta , de forma fugissera però molt molt clara, com s’il.lumina un aparador plé d’afecte, de petons, d’abraçades, de suport, de confiança de disponibilitat, un aparador ple de persones esperant ser reclamades per demostrar-te que t’estimen.
No sé si aquesta demostració d’afecte i de disponibilitat la generem personalment amb les nostres obres o amb la nostra forma de ser, o si pel contrari, és una disponibilitat innata que tenim les persones davant de qui ho passa malament, el que si tinc clar és que quan rebem aquest regal d’afecte i estimació recobrem la fe en les persones i en la bondat, ens retorna la capacitat de confiar.
Aquesta vivència en que la ment es debat entre el blanc i el negre, entre dos pols oposats, no puc deixar de relacionar-la amb la resiliència, aquesta capacitat que tenim les persones de superar situacions difícils i d’aprendre i millorar alhora malgrat les dificultats. Ser resilient és més fàcil quan estem en contacte amb els altres, amb aquells que senten i pateixen com nosaltres, amb aquells amb qui sabem que els nostres sentiments estan a bon recer, amb aquells que ens expressen amor incondicional.
La resiliència fa que una creença com “no es pot confiar en les persones”, que seria fàcil que s’instaurés en nosaltres després d’una mala experiència relacional, no prengui possessió de forma permanent en la nostra manera de veure la vida.
Saber qui hi ha en el nostre aparador i potser el més important saber en l’aparador de qui estem, és autoestima en estat pur.
