Monthly Archives: juny 2013

CONFIAR EN LES PERSONES

Quan algú ens fa mal i sentim una profunda decepció i molta impotència per no poder-nos defensar, és fàcil perdre la confiança en les persones, posant en marxa pensaments molt generalitzats sobre el perill que comporta relacionar-se, mostrar-se i confiar en els altres, com si ja no poguéssim refiar-nos de ningú, com si estiguéssim desvalguts.

Però aquesta situació tan desagradable té també  un costat bo i és que permet veure de cop i volta , de forma fugissera però molt molt clara, com s’il.lumina un aparador  plé d’afecte, de petons, d’abraçades, de suport, de confiança de disponibilitat, un aparador ple de persones esperant ser reclamades per demostrar-te que t’estimen.

No sé si aquesta demostració d’afecte i de disponibilitat la generem personalment amb les nostres obres o amb la nostra forma de ser, o si pel contrari,  és una disponibilitat innata que tenim les persones davant de qui ho passa malament, el que si tinc clar és que quan rebem aquest regal d’afecte i estimació recobrem la fe en les persones  i en la bondat, ens retorna la capacitat de confiar.

Aquesta vivència en que la ment es debat entre el blanc i el negre, entre dos pols oposats, no puc deixar de relacionar-la amb la resiliència, aquesta capacitat que tenim les persones de superar situacions difícils i d’aprendre i millorar alhora malgrat les dificultats. Ser resilient és més fàcil quan estem en contacte amb els altres, amb aquells que senten i pateixen com nosaltres, amb aquells amb qui sabem que els nostres  sentiments estan a bon recer, amb aquells que ens expressen amor incondicional.

La resiliència fa que una creença com “no es pot confiar en les persones”, que seria fàcil que s’instaurés en nosaltres després d’una mala experiència relacional, no prengui possessió de forma permanent en la nostra manera de veure la vida.

Saber qui hi ha en el nostre aparador i potser el més important saber en l’aparador de qui estem, és autoestima en estat pur.

Galeria

INTROVERSIÓ-EXTRAVERSIÓ

Ets una persona que t’agrada pensar sobre tu mateix, sobre el món i sobre com succeeixen les coses o prefereixes passar ràpidament a l’acció? Quan estas cansat i avorrit necessites recollir-te, aïllar-te i buscar un lloc de calma o bé … Continue reading

360: JUEGO DE DESTINOS

La pel·lícula 360: juego de destinos de Fernando Meirelles,  és una pel·lícula que parla de cruïlles de camins i de decisions, i tot i que no surts entusiasmat de la sala, si que permet reflexionar sobre el que decidim quan a la vida ens trobem en una cruïlla i de quantes oportunitats tenim o de quines són les millors.

Com se sap quina és la millor elecció en una cruïlla? Una noia que és rebutjada per un noi es pot sentir molt ferida i menyspreada, i pensar que ha escollit molt malament. A la vida real segurament ella creuria aquesta versió, però la pel·lícula permet veure que en realitat ella ignora la bona sort que té en ser rebutjada, doncs el noi en qüestió és un violador. Per altra banda el noi també està en una cruïlla absolutament real on posar a prova la seva rehabilitació constituint una oportunitat potser única.

La pel·lícula també permet veure que davant una cruïlla tu prens una decisió, però també hi ha una altra persona que en pren una altra, en la mateixa direcció que la teva o en la contraria, i que aquest fet que no podem controlar té una influència clara sobre els resultats. En l’exemple anterior, el noi pren una decisió en contra de la d’ella. Ella tria si li proposa o no anar amb ella, i ell tria entre deixar-se portar o no pels seus impulsos. Les cruïlles, doncs, no sempre les resolem nosaltres sols.

Si el resultat del que escollim no és el que esperem, ho valorem com negatiu i gairebé mai pensem que negatiu és, potser, el millor que ens pot passar.

 

RENUNCIAR ALS DESITJOS

Si un bon dia decidim renunciar a allò que volem, un desig de joventut, el desig d’una professió o un desig íntim i personal, haurem d’enfrontar-nos a un seguit d’obstacles.

Renunciar sembla un treball força senzill, només cal que ens dediquem a buscar raons en contra i raons a favor per tal de convèncer-nos de lo adequat de la nostra decisió, però el resultat de la renúncia és imprevist perquè no tenim en compte que el desig té molt d’emocional i no tant de racional, i aquest aspecte emocional és molt més difícil d’avaluar i més difícil encara de deixar en un segon terme. Per aconseguir-ho hauríem de desproveir a l’objecte de desig d’allò meravellós que li hem suposat. Una tasca gens fàcil.

Què passa a partir del moment en que decidim renunciar als nostres desitjos? Podem oblidar allò que tant volem? Li busquem un racó en la memòria on guardar-ho i no mirem per no sentir tristesa, malgrat que un mecanisme inconscient ens fa saber subtilment que el desig encara hi és? O el que passa és que un cop hi renunciem el desitgem més que mai?

11S

A vegades la programació televisiva et reserva algun documental amb el que pensar, com el que vaig veure aquesta setmana sobre els fets devastadors de l’11S a Nova York. El que va passar aquell dia reuneix tres dels requisits bàsics per ser considerat un fet traumàtic de gran magnitud, que són: que està causat per humans, que va ser intencionat i amb factor sorpresa.

Gairebé cap al final comentaven que ni sociòlegs ni la policia entenien o podien explicar perquè desprès de l’11S el nivell de delinqüència a la ciutat de Nova York havia baixat de forma clarament sobtada, i seguien observant una tendència a la baixa encara ara.

Curiós, no? És producte de que la immensa majoria de la població està traumatitzada?  És producte de la pena i la compassió que de forma innata sentim pels afectats de fets d’aquesta magnitud?  És producte de la resiliència , és a dir de la capacitat de superació? La vivència d’un succés així et canvia la forma de veure la vida de forma permanent, com quan pateixes malalties greus? Seria la compassió una seqüela de trauma, en aquests cas positiva, de la mateixa manera que pot quedar instaurada la inseguretat, la desconfiança o una alerta continua?  S’ha observat el mateix després d’altres successos amb les mateixes característiques,  com per exemple, després de la bomba d’Hiroshima?

En tot cas, si poguéssim sentir aquesta compassió sense ser víctimes de fets semblants tot ens aniria molt millor.