En els primers anys de vida l’agradar-se està molt relacionat amb allò que ens diuen que som, amb el que sabem fer i amb els petits èxits que anem obtenint, comença a construir-se la nostra identitat.
En l’adolescència l’aparença física agafa importància i ens defineix. Aquesta qüestió és molt important perquè comencem a pensar moltes coses de nosaltres mateixos, i perquè els altres també pensen coses de nosaltres i ens les fan saber, moltes vegades, de forma brusca i directe. La nostra identitat es torna voluble. L’aspecte físic és molt important i segur que si tenim alguna característica considerada negativa, ja fa temps que ens ho han fet saber els nostres “amics”. La nostra aparença ens aproxima a persones amb aparença similar i això ens vincula a grups de companys que a canvi ens donen seguretat i ideals comuns. Conjuntament formem creences sobre qui som. En aquesta edat utilitzem la indumentària per fer aquestes aproximacions d’una forma més còmoda, sense implicar-nos tant, però no hem d’oblidar que a vegades es converteix en esclavatge, si deixem de vestir-nos o de fer el que s’espera, som rebutjats i apartats del grup.
És l’edat de les emocions i totes aquestes valoracions afecten directament a l’estat d’ànim i a la construcció de la identitat. Si ens agradem serà més fàcil estimar-nos, però si no ens agradem….hi haurà estimació? Estimar-se tindrà molt a veure amb si som estimats pels nostres amics. En l’adolescència construïm valors sòlids i permanents, més per l’observació de la conducta dels iguals que per les paraules, perquè en aquests moments les paraules dels adults, sobre tot les dels adults pròxims ni les volem escoltar.
Amb el pas dels anys ens acostumem a la nostra imatge tot intentant modelar-la perquè s’aproximi a allò que correspon amb els canons de bellesa o de formalitat o amb els criteris que creiem convenients. Seguim tenim una imatge que ens identifica amb uns grups i no amb uns altres, però això ja no ens preocupa tant. La nostra identitat és més sòlida, donem més importància a la nostra forma de ser, a lo que estem aprenent, a la nostra experiència i a lo que podem aconseguir i de certa manera l’aparença passa a ocupar un lloc menys preponderant. Això s’explica perquè ara ja som a l’edat de la raó, les emocions estan més tranquil·les. Les capacitats, les habilitats i les competències són més objectives que l’aparença i ens ajudaran a estimar-nos encara que des de l’aparença no ens agradem suficientment.
Quan anem avançant les coses no se’ns posen gens fàcils, arriba aquella edat, entre els 40 i els 50, en que sembla que la raó s’enterboleix i dubtem de la nostra imatge, de l’aparença i també moltes vegades de la pròpia identitat. Ara no són els nostres companys que ens critiquen si tenim alguna característica negativa, ara ho fa el pitjor jutge: nosaltres mateixos, i per tant, si no aparentem allò que voldríem també nosaltres mateixos ens critiquem o ens justifiquem de moltes maneres: que si la genètica, que si no hi podem fer res, que si les coses són així, que si no tenim prou capacitat, que no tenim temps, que ja no agradem, etc. La qüestió és poder viure dins un cos que no és tan perfecte com el que hauríem escollit.
Volem rejovenir sense renunciar a la nostra saviesa i torna a ser important obtenir l’admiració d’iguals i diferents. Altre cop l’esclavitud de lo superficial. En aquest moment hem de fer un esforç per trobar l’equilibri entre el que som i el que volem que els altres vegin. Hi ha una crisis important i ens ho hem de prendre molt seriosament. Si pel camí hem après a estimar-nos potser no serà el moment de la nostra vida en que ens agradarem mes, però aconseguirem superar el desequilibri sense gaires estralls. Però si el que hem après és a agradar-nos i no hem aconseguit estimar-nos amb lo positiu i lo negatiu, podem caure a la trampa d’aquells que ens admiren només pel que veuen o pel que imaginen que som i començar a fer coses que definiríem com pròpies dels adolescents, i aquesta és una edat que ja ens queda molt llunyana a nosaltres.
Més endavant, ja en la tercera edat, la nostra identitat es veurà afectada en funció de la conservació de les nostres capacitats funcionals, l’aparença ja no serà un criteri que ens faci dubtar de nosaltres mateixos. Haurem d’estimar-nos per sobre de tot. Aquesta estimació és la que ens ajudarà a acceptar que ja no podem fer allò que tan bé sabíem o podíem fer, fa uns anys, i a l’hora que tenir la certesa de saber que som la mateixa persona.
Estem acostumats a sentir dir que la primera impressió és molt important, és la que compte, de fet no és només un tòpic, la majoria de nosaltres actuem segons aquesta creença en infinitat d’ocasions diàries, però això no és la identitat
La identitat és alguna cosa més amplia i l’aparença només és un dels molts aspectes que la defineixen. El que realment pensem de nosaltres mateixos i que en definitiva és el que som, només es pot sentir amb temps, i dic sentir perquè és una sensació. No és una primera impressió. És una sensació que la tenim o la causem en els altres després de viure’ns un temps, de parlar i d’escoltar, de donar i de rebre, de compartir, de moure’ns, d’amagar-nos i d’exposar-nos, de riure i de plorar. De fet la llista de trets és quasi infinita, i és el que defineix la identitat de cadascú de nosaltres, la que permet estimar-nos. Segur que d’aquestes característiques n’hi han moltes que creiem tenir i de les que ens sentim orgullosos.
Estaria bé que tots tinguéssim a ma, un recull de records de la nostra història de vida, ordenat des de que som petits fins a l’edat que tenim, en les que la nostra actitud, conducta o valors i també aparença, ens haguessin fet sentir orgull i estimació per nosaltres mateixos, i les repasséssim en moments de dubte. Aquí si que no valen excuses, tots tenim records que ens fan sentir bé. Busquem-los. Donem-nos permís per estimar-nos.
