No se t’encén una llum d’alarma quan algú utilitza la paraula amistat en varies ocasions i en una conversa molt curta? Ho fa per assegurar al seu interlocutor o a sí mateix el tipus de relació que tenen? Ho fa per convèncer a algú altre que l’escolta? Ho fa per reforçar la relació quan no té clar que sigui d’amistat? Ho fa per obtenir alguna cosa a canvi d’aquesta màgica paraula?
Sigui com sigui, la utilització de la paraula amistat, que no la relació en sí, suscita amb freqüència la necessitat de fer una valoració de la qualitat de la mateixa. A partir de què o de quin moment dos o més persones són amigues? Si parlen freqüentment son més amigues que si parlen poc? Si es van conèixer a la infància són més amigues que si s’acaben de conèixer? Si es coneixen en la realitat i comparteixen temps i espai són més amigues que si es relacionen per mitjà de les xarxes socials?
Els esquimals tenen un nombre considerable de paraules per parlar dels diferents colors blancs de la neu, matisos inapreciables per les persones que vivim en països càlids, però que evidentment existeixen. En els matisos i en les diferents paraules que podrien existir per expressar-los penso quan em qüestiono la valoració del grau i qualitat de l’amistat. No em refereixo a la descripció de la relació, com quan parlem de coneguts, companys, col·legues, amics de feina, etc.. que ja ens dóna alguna orientació, sinó a una mesura més inequívoca de l’amistat, que ens ajudés a explicar-nos sense recórrer a expressions com: som amics amics, o som amics íntims, i que es basés en les sensacions, emocions i sentiments, que és des d’on si que es poden apreciar tots els matisos.
