Llegint al controvertit Philip Roth sempre trobes frases en les que aturar-te una estona, com la que utilitza per explicar que és per ell l’amistat i on diu: l’amistat és pensar junts lliurement. I jo penso, doncs si es necessiten aquestes condicions, fer amics nous deu ser gairebé un privilegi d’infància que es va fent escàs en l’edat adulta. Expressar-se lliurement estant junts requereix o ser infant, o haver cultivat la tolerància cap a l’altre i les seves opinions i també la seguretat en un mateix i les pròpies opinions. Saber parlar sense intentar fer canviar a l’altre i saber escoltar sense veure’s obligat a canviar.
Quan algú pensa lliurament amb nosaltres pot ser que digui paraules que no compartim o inclús que poden ofendre’ns i escoltar-les sense portar-les al terreny personal i poder alhora defensar un punt de vista diferent, requereix si més no la qualitat de la serenitat, de la calma emocional.
Quan nosaltres pensem lliurement amb algú altre pot ser que vulguem dir paraules sobre el que sentim que podrien ferir-lo o fer-lo sentir malament i fer-ho malgrat aquesta possibilitat ens requereix de la qualitat de la valentia, de la subtilesa i de la confiança plena.
Quantes de les relacions que tenim podrien complir amb aquests requisits? Quin és el plaer que experimentem quan en alguna de les nostres relacions ens podem sentir així: pensant junts lliurement?
