Pel.lícula de Michael Haneke amb l’excel·lent interpretació per part de Jean-Louis Trintignant y Emmanuelle Riva de la vida d’una parella d’ancians quan ella emmalalteix irreversiblement.
La pel·lícula es fa molt llarga de veure, efecte que potser és buscat intencionadament perquè l’espectador es faci una idea de quan llarga és la vida quan, la vida mateixa ja t’ha abandonat i tot i així, estàs obligat a seguir respirant.
Angoixa i tristesa per un igual es pot sentir quan entres en aquest drama, i aquest encara és dolç, comparat amb molts d’altres que es produeixen en infinitat de llars quan un envelleix amb una greu malaltia i l’altre és el cuidador. Si hi vas de visita et preocupes, però si hi vius t’esgotes.
Si només respires i tota la resta t’està negat, es compta com temps de vida? De quina vida? L’amor s’ha d’arribar a esgotar fins el punt de convertir-se en desesperació? Quina llàstima.
