Category Archives: Reflexions

AMICS

No se t’encén una llum d’alarma quan algú utilitza la paraula amistat en varies ocasions i en una conversa molt curta? Ho fa per assegurar al seu interlocutor o a sí mateix el tipus de relació que tenen? Ho fa per convèncer a algú altre que l’escolta? Ho fa per reforçar la relació quan no té clar que sigui d’amistat? Ho fa per obtenir alguna cosa a canvi d’aquesta màgica paraula?

Sigui com sigui, la utilització de la paraula amistat, que no la relació en sí, suscita amb freqüència la necessitat de fer una valoració de la qualitat de la mateixa. A partir de què o de quin moment dos o més persones són amigues? Si parlen freqüentment son més amigues que si parlen poc? Si es van conèixer a la infància són més amigues que si s’acaben de conèixer? Si es coneixen en la realitat i comparteixen temps i espai són més amigues que si es relacionen per mitjà de les xarxes socials?

Els esquimals tenen un nombre considerable de paraules per parlar dels diferents colors blancs de la neu, matisos inapreciables per les persones que vivim en països càlids, però que evidentment existeixen. En els matisos i en les diferents paraules que podrien existir per expressar-los penso quan em qüestiono la valoració del grau i qualitat de l’amistat. No em refereixo a la descripció de la relació, com quan parlem de coneguts, companys, col·legues, amics de feina, etc.. que ja ens dóna alguna orientació, sinó a una mesura més inequívoca de l’amistat, que ens ajudés a explicar-nos sense recórrer a expressions com: som amics amics, o som amics íntims, i que es basés en les sensacions, emocions i sentiments, que és des d’on si que es poden apreciar tots els matisos.

MANIFESTACIÓ

Diuen que quan un grup de persones es reuneixen per a resar, orar, acomiadar-se d’algú, demanar alguna cosa en comú, cantar, o per compartir qualsevol activitat,  es genera una energia de grup que és molt superior a la suma de l’energia que cada membre hi aporta i que aquesta energia s’escampa  facilitant que allò es compleixi. 

Ahir va passar això, tothom vibrava  amb el mateix so, tots volíem el mateix i ressonàvem junts. Quin luxe participar d’una experiència de cohesió amb 1 milió i mig de persones a les que no conec, a les que estic agraïda perquè van fer possible un dia molt festiu on poder cantar amb més sentiment i més alt que cap altre dia, esborronar-se amb els himnes que ens identifiquen i en definitiva sentir-se part d’un gran poble.

Gràcies a tots.

PERFECCIÓ

Si la perfecció existís i fos possible, estaria constituïda per tot allò que és encertat i prou? O també hauria d’estar formada d’allò errat? S’hauria pogut arribar a l’encert sense passar pels errors? Són errors aquells passos que ens porten a l’encert? En quin moment podem considerar alguna cosa com encertada, i per tant perfecta? Si arribats a l’encert ho considerem perfecte per sempre, no ho estem condemnant a ser estàtic? La ment humana no es conforma amb lo estàtic, sempre està pensant més enllà.

Quan alguna cosa està bé, potser la podem pensar com a perfecta, perfecta en tant que és el que més s’acosta, fins aquest moment, a la perfecció.

Si pensem en la perfecció com una propietat dinàmica no ens tornarem obsessius buscant-la, simplement la buscarem. La perfecció és dinàmica i, gairebé sempre, subjectiva. Quina sort.

ETS COM ETS

Si la teva parella és una persona que està tot el temps demanant-te que canviïs, corregint-te contínuament el més insignificant dels detalls, mencionant els errors que has comès, demanant-te que milloris en quasi totes les coses, esperant que endevinis totes les seves necessitats, en definitiva que no està mai contenta amb el que fas o amb el que ets, és que no vol estar amb tu. El que vol és estar amb una persona de la seva imaginació, amb algú que s’ha creat mentalment emmotllat a ell mateix i que evidentment no existeix.

Deixa de preguntar-te si ho estàs fent malament, si ets defectuós, si no ets prou bo o si hi ha algú altre que sí pot cobrir les seves expectatives i pregunta’t: És possible arribar a ser la persona exacte que algú a imaginat que seriem? Si fos possible ser exactament tal com algú espera que siguem, on estaria la nostra essència?

AMANTS

Dues persones poden ser amants sense patir un alt grau de frustració? Pot ser aquesta una relació satisfactòria?

És una relació que comença com una aventura fugaç, d’emocions fortes quasi incontrolables i molt excitants. Molt aviat de tant que agrada per aquesta intensitat i bogeria, es torna addictiva. Les addiccions creen  tolerància i, quan un o els dos amants l’experimenten és quan comencen a demanar més i més. Un demana més dedicació i l’altre  més paciència. Un demana més temps en comú i l’altre menys pressió. Un demana prendre decisions i l’altre posposar-les…

Quant més demana un, més esta obligat l’altre a negar. La relació es torna frustrant de tant que s’ha de negar allò que paradoxalment tots dos volen.

És per això que tot i ser una relació altament excitant també és altament destructiva? Hi ha algun secret per poder mantenir-la en la primera fase o és impossible per ella mateixa?

SOM HUMANS

A la natura hi ha una llei no escrita que diu que no es pot matar a ningun individu de la mateixa espècie. Els animals lluiten ferotgement per aconseguir menjar, territori o parella, però no es maten. Maten a altres animals de diferents especies per menjar. La mateixa natura els ha dotat d’un sistema d’inhibició de l’agressivitat quan perceben que el seu contrincant expressa por o submissió, d’aquesta manera aturen l’agressió i es consideren vencedors.

Nosaltres els humans, !tan avançats respecte als animals!, naixem amb els mateixos mecanismes biològics, però ens hem allunyat tant de la naturalesa que hem anat ignorant instints que ens regulaven l’agressivitat sobretot l’agressivitat contra els nostres, contra nosaltres mateixos.

Ara tan humans com som i tan orgullosos com ens sentim de la nostra intel·ligència i de la nostra capacitat de reflexió, som capaços de matar no a individus d’altres especies per menjar, sinó a persones com nosaltres, del mateix planeta, del mateix país, de la mateixa ciutat, de la mateixa família i de la mateixa parella. Aixó és el súmum de l’humanitat.

Potser hauríem de ser una mica més animals?

MURPHY

La llei de Murphy ve a dir que si una cosa pot sortir malament segurament acabarà sortint malament. Però la pregunta és:  Quantes vegades seguides pot sortir malament una cosa?

Quan viatges, per exemple, i et cancel·len un vol t’enfades, però poc desprès, i de forma una mica infantil, penses: bé si ja m’ha passat això doncs no em pot passar res més. És com si ja haguessis sofert la proporció de  mala sort que et podia tocar.  Evidentment és una il·lusió, una il·lusió que necessites creure per no anticipar més infortunis, per tranquil.litzar-te i tornar-te a engrescar. Però l’experiència pot fer esfumar la il·lusió, et poden cancel.lar el següent vol per temporal de neu, i el següent per vaga de controladors i en el següent a més et poden perdre part de l’ equipatge.

No em direu que això no fa pensar que en Murphy esta passant les vacances en el mateix país que tu.

Jo prefereixo pensar que, malgrat tots els infortunis que en Murphy pugui provocar, amb el pas dels dies tot són anecdotes que singularitzen el teu viatge.

Adeu Murphy.

CORPORE

Pensant quin nom posar a un centre de salut i bellesa, amb la intenció de que el nom recollís amb igualtat de condicions ambdues paraules, va sorgir  Corpore que  vol dir “cos”. Mentalment em  va venir  una frase que va fer que la parula em semblés encertada per l’objectiu que tenia: en el cos és on passa tot. Amb les mans ens comuniquem, amb els peus ens arrelem a la terra, amb la pell sentim l’ambient …

El cos és com una gran estació d’enllaç entre l’exterior i l’interior, on es filtren milers i milers de dades, i perquè aquestes dades circulin fluidament  es requereix un bon funcionament, tenir-ne cura tant des d’allò que pot ser saludable, com des d’allò que el faci sentir bé.  Quan ens oblidem d’ell  les connexions  es tornen confuses i ens trobem perduts, tot i que en moltes ocasions ni ens adonem.

Has pensat mai què  hi fas en el teu cos? O Què fa el teu cos per tu? Què és més important, el que nosaltres li fem a ell o el que  ell fa per nosaltres? Salut i bellesa són paraules contraposades o són complementàries?

Cuidar del cos des de la salut i des de la bellesa, és cuidar de l’ànima.

SUPERANT LES PORS

Recordeu la sensació, l’emoció o els pensaments que tenim en el moment en que estem pensant en posar els peus dins l’aigua gelada d’un riu? És massa freda, no cal, m’agradaria però no puc, puc però no vull, quina mandra,… Finalment una part infantil nostra, aquell aventurer que portem dins, ens dona un cop de mà i ens anima a fer-ho, sap que ho estem desitjant. Ens encoratgem i endavant, ens hi posem. Recordeu la sensació, l’emoció i els pensaments que apareixen desprès? Fantàstic, genial, he pogut, sort que m’he atrevit, uf! quin plaer,…

El Dr. Joe Dispenza diu que per posar en marxa tot el nostre potencial neurològic  i aconseguir els canvis que volem a la nostra vida, cada dia hauriem de creuar un riu d’aigua gelada.

Si cada dia intentem fer una cosa que ens resulta difícil, adquirirem més confiança en nosaltres mateixos, més control sobre les nostres pors i més  capacitat  per superar-les.

 

CONCIÈNCIA SOCIAL

Fa uns dies  baixava al carrer molt carregada amb un moble i un noi em va dir: Sra., vol que l’ajudi? Per un instant fugaç vaig pensar que no havia sentit el que sí havia sentit. Em va sorprendre molt i em va fer sentir gratitud i orgull  pel privilegi, no de protagonitzar, sinó de ser testimoni de que això encara passa en aquest món en que vivim.

Uns dies després, un company meu em va fer arribar un vídeo que m’agradaria que veiéssiu des del cor. La raó potser us dirà que és una mica ensucrat, però val la pena mirar-lo sense prejudicis per poder-lo sentir i experimentar. A mi em van sorgir algunes preguntes: Què heu estat sentint mentres el veieu? Què passaria al món si tots poguéssim practicar cada dia una mica d’aquesta conducta? I si fos una resposta automàtica en nosaltres? No és una conducta innata i per alguna raó no la practiquem? I si poguéssim inculcar als nostres fills aquesta forma d’anar per la vida i de veure als altres, quin tipus de món tindríem? Qui surt més beneficiat d’aquesta conducta, qui la practica o qui la rep?

Jo crec, que el món el fem tots cada dia i que podem influenciar-lo més del que sembla. Com deia Gandhi: hem de ser el canvi que volem veure en el món.

Vídeo conciència social