Dóna als teus fills tot el que puguis perquè facin alguna cosa, però no tant com perquè no facin res.
És una frase que parla de límits, i no dels límits que hem de posar als nostres nens sinó dels límits que ens hem de posar a nosaltres mateixos per permetre que aquests nens creixin aprenent de tot allò que la vida té, el que és bo i el que és difícil, sense aclaparar-los amb les nostres pors. Quan un adult fa una i mil vegades allò que el seu fill és capaç de fer per sí mateix, l’està ofegant, li està restant confiança, autonomia i seguretat, tot el contrari del que volem que siguin.
Aquesta frase la podem escriure de nou amb alguns exemples de les moltes coses que podem estar donant de més als nostres fills.
Dóna als teus fills tota la protecció que puguis però no tanta com perquè pensin que al món no hi ha perills. En el moment en que els acompanyem a tot arreu, ho fem tot per ells, els hi donem la ma per tot, sense parar-nos a pensar si ja ho poden fer ells, els estem fent incapaços.
Dóna als teus fills tanta llibertat com puguis, però no fins al punt que pensin que no hi ha límits, ni normes. Si els hi dius que ho poden tot, que no s’han de preocupar per res, i no els fas responsables d’alguna cosa, mai no sabran el valor de la seva llibertat i de la dels altres.
Dóna als teus fills tants diners com necessitin, però no tants com perquè pensin que plouen del cel. Si els hi compres coses i coses i mai parles de diners, de com es guanyen o de quan valen les coses, no en tindran mai prou i no coneixeran l’agraïment.
Dóna als teus fills tota la companyia que puguis, però no fins el punt que pensin que no podrien viure sense tu. Si tot el temps els truques, si vols saber en cada moment on són, què fan, què veuen, què diuen, de què parlen, amb qui parlen, quan arriben, quan marxen, tot això quan ja tenen una edat, faràs que no es puguin refiar dels seus propis criteris per viure la seva vida.
Trobar l’equilibri entre el que donem i el que neguem als nostres fills té a veure amb com són i el que necessiten, però quan el que es dona o el que es nega és en excés, té més a veure amb com som els pares, amb la pròpia capacitat de resistir el malestar que genera veure un fill que s’equivoca, o que esta enfadat, o contrariat o dubtós …
Qualsevol emoció que mostren els nostres fills desperta en nosaltres també una resposta emocional i sensorial que és la que ens porta a actuar. Si la nostra capacitat de regular aquesta emoció és baixa ho notarem perquè ens trobarem actuant ràpidament, aparentment, per tal que el nostre fill no senti cap emoció desagradable, però en realitat serà per no sentir-la nosaltres.
Podem veure un exemple del que passa quan nosaltres donem o neguem en excés: quan el nostre fill s’enfronta per primera vegada a la conducció i surt de la ciutat, ell pot estar nerviós, però nosaltres també, i moltes vegades no esperem a que ell experimenti amb les seves habilitats i, si necessita, demani ajut, sinó que el truquem i truquem, o exigim que truquin a cada pas que donen. És clar que som nosaltres que necessitem calmar-nos i no ell. Ell tot el que necessita és saber que estem disponibles per si cal.
Que ha après ell? Pensem-hi: No em puc refiar del que sé. Haig de fer-ho bé perquè el meu pare/mare estiguin tranquils. Si ells es posen així és perquè deu ser molt perillós això de conduir. No sóc tant bon conductor com els meus pares esperen….
Com serà el seu futur si els hi donem tot fet o els hi neguem tota possibilitat de passar-ho malament? La vida serà igual de fàcil o de difícil que per tots els seus contemporanis, però els nostres fills no hauran fet tots els aprenentatges necessaris per ser feliços amb el que els hi vindrà a favor i resistents, alhora que creatius amb allò que els hi vindrà a la contra.
Nosaltres som els que hem de regular-nos perquè ells vegin que tot i sentir-se malament ho poden suportar. Hem d’acompanyar-los en les seves emocions simplement estant presents i no resolent la seva vida.
