És clar que una teràpia no neix i ja està. El naixement d’una teràpia, és sempre el fruit d’algunes observacions perspicaces i de l’evolució o la crítica d’alguns altres models terapèutics que l’han precedit. Requereix també terapeutes i investigadors que sentin curiositat pels seus efectes i tinguin en ment com se succeeixen els èxits després d’iguals intervencions, o ben al contrari, observadors de com algunes d’aquestes intervencions no són lo exitoses que un esperava, i arribar a crear així, protocols d’actuació consensuats que constituiran el model teòric i pràctic que donarà lloc al naixement d’ una teràpia.
Segurament res molt diferent de com es crea un medicament o com evoluciona una intervenció quirúrgica fins a ser la millor.
Alguns ja estareu pensant que falta alguna cosa més, i així és, perquè una teràpia creixi i sigui cada dia més acurada, necessita d’uns pacients i/o clients, i aquí també estem inclosos els terapeutes quan fem de pacients o quan en som realment, sense ells no seria possible, i a ells, als pacients i clients de l’EMDR, és a qui els terapeutes i investigadors devem la nostra preciosa feina. Quan ells ens confien la seva ànima, a cor obert i sense anestèsies que els obliguen a abandonar-se, és quan nosaltres podem sentir que tenim una eina excel·lent per la sanació emocional, que ens motiva i ens encurioseix per la següent sessió, per anar consolidant noves formes d’actuació i per anar fent una intervenció cada cop més ajustada. És a través d’ells que podem conèixer el cervell i el seu funcionament, les emocions, la consciència, l’ànima i les valuoses connexions ment-cos que tots els humans compartim.
Amb ells, pacients i clients, és que es fa possible el naixement i creixement de l’EMDR i és per ells per qui sento una profunda gratitud.
Article de Carme Escales sobre EMDR: https://www.elperiodico.cat/ca/sanitat/20180702/moviment-ocular-induit-com-a-esborrador-de-traumes-6919581
