És difícil saber quan una persona t’estima o quan una persona et necessita? Són dos sentiments diferents o sempre van acompanyats?.
Si pensem en dones que viuen sotmeses a situacions familiars conflictives, per abús i violència això encara es fa més difícil de distingir. Aquestes dones sempre estan esperant que es produeixi un canvi. Que la persona a la que van decidir estimar les correspongui i les estimi encara que sigui una miqueta. En aquesta espera es van convertint en expertes de qualsevol acció que se sembli a l’estimació, perdent de vista tots aquells signes que indiquen la falta de respecte, la desvalorització, inclús minimitzant les agressions verbals o físiques.
Les necessitats de la persona que tenen al seu costat les interpreten com estimació i diuen que la seva parella les estima perquè sinó no li diria coses com: “m’ha demanat que no el deixi”, “jo sóc la que millor l’entenc”, “no podria viure sense mi”, etc.
Aquí no hi ha estimació, només són paraules que parlen de la necessitat d’estar junts. La necessitat d’estar junts i que ningú més entri a formar part d’aquesta unió, és el que anirà produint la confusió entre estimar i necessitar.
L’estimació és un sentiment que parla d’obertura, de confiança en l’altre, d’estar content per l’altre, de que quant millor ets tu millor sóc jo.
La necessitat és un sentiment que parla de tancament, de por que l’altre evolucioni, de desconfiança de les influències externes, de que quant millor ets tu més insegur em sento jo.
Quina situació més complicada. És complicada per la persona que la pateix en pròpia pell, perquè es va generant un dubte constant de tot el que succeeix. Si el que passa és bo és que les coses ja canvien, i si el que passa és dolent és que la seva parella té un mal dia o és que ella no ho ha fet bé i la seva parella l’agredeix perquè l’estima i vol corregir-la. Com sempre esperen un canvi i tristement sempre busquen el costat bo d’allò que passa. També és complicada per la persona que des de l’exterior intenta ajudar, es fa força difícil entendre que algú persisteixi en una actitud que li esta causant tant mal, i es pregunta com pot ser que una pesona agredida argumenti que el seu agressor ho fa perquè l’estima. Quantes vegades més s’haurà de veure inmersa en aquestes agressions, per adonar-se que allò que esta passant és molt negatiu i de que res fa pensar en un canvi? Quantes vegades més han de passar per veure que l’agressió no és conseqüència de l’estimació, sinó de la necessitat de tenir algú a qui sotmetre?
Esperar és una actitud molt humana i jo la qualificaria de molt positiva en moltes circumstàncies, però en aquesta situació porta a no fer res i, si no es fa res, res no canvia.
El primer pas per sortir d’aquesta situació és un canvi a nivell mental, començant per fer un exercici de reflexió general sobre el que representa estimació i el que representa necessitat, sense centrar-se en el problema personal concret. Desprès fer una auto observació de la tipologia de pensament que ocupa continuament l’espai mental, frases com ara: “no, si en el fons m’estima” o “no ho fa perquè sigui dolent” o “segurament m’ho mereixo”. I en tercer lloc i el més important pas cap al canvi, aturar aquestes frases. Cada cop que ve al cap una d’aquestes frases que justifiquen l’agressió dir-se prou, prou i prou.
No es pot pensar en res millor sense alliberar la ment de lo pitjor.
