Galeria

ESTIMAR I NECESSITAR per agressors

Els homes que maltracten a les seves parelles tenen en comú entre ells un tipus de pensament masclista o sexista que és après des de l’infància.

Masclista quan l’home pensa que ell és el que sustenta la parella, i per tant és el membre més important, al que se li ha de consultar qualsevol cosa i l’únic que pot donar l’autorització per fer-la. Aquest home diu coses com: “jo li parlo i li explico les coses, però ella no apren” “si vols sortir, surt, jo et volia explicar un problema que tinc, però no passa res ja m’arreglaré, tu surt, no passa res…”.

Sexista quan l’home pensa en la dona com un ésser inferior al que s’ha d’educar, dirigir, vigilar i controlar i diu coses com aquestes: “totes les dones són iguals han d’entendre que nosaltres tenim les nostres necessitats”.

Sota aquests dos pensaments i, en alguns casos, altres factors agreujants com el consum d’alcohol i altres drogues o alguns transtorns psicològics, neix per aquest home la necessitat de que la seva parella reafirmi continuamente la seva superioritat com a persona i sobretot com a home i com això no es produeix com ell espera comença a enfadar-se, i en contes d’explicar i mostrar el que sent va interioritzant aquests suposats desprecis fins que s’enfada tant que perd el control, recorrent a l’abús psicològic, fisic i/o sexual. Aquesta conducta violenta que cada vegada es produeix amb més rapidesa i virulència, la vivencíen com algo necessari i merescut, donat que es veuen a si mateixos com un èsser superior, per tant el que esta en disposició de la veritat i el que la pot fer valdra. Tant és així que l’argument més utilitzat per justificar aquesta violència sempre és l’estimació.

L’estimació és un sentiment que parla d’obertura, de confiança en l’altre, d’estar content per l’altre, de que quant millor ets tu millor sóc jo.

La necessitat és un sentiment que parla de tancament, de por que l’altre evolucioni, de desconfiança de les influències externes, de que quant millor ets tu més insegur em sento jo.

Cada cop que porta a terme aquestes conductes abusives i violentes observa que es calma, la seva parella està esperoquida i diu allò que ell vol sentir, però és una calma fugaç que li permet en alguns casos demanar perdó i que no es tingui en compte el que ha fet. Però, tot i demanant perdó, ell sempre recorda a la seva parella que és pel bé d’ella que ha actuat així. Amb aquesta doble actuació, el que fa en realitat és no enfrontar-se a la seva conducta agressiva, perque la minimitza dient coses com ara: “no n’hi ha per tant, ets una ploramiques”, la nega quan diu: “ no l’he agredit, nomès l’he apartat i ha caigut”, la culpabilitza dient: “ella m’estava provocant”, es justifica amagant-se darrera una excusa com “havia begut i no tenia clar el que feia, m’has de perdonar”.

Tot i que, els pensaments masclistes i sexistes, i aquesta forma de reaccionar és comuna a tots els agressors, el principal problema no és pensar d’aquesta manera, doncs si fòs així tots els masclistes serien maltractadors i no és el cas. Aquests pensaments esdevenen el problema quan estan tot el temps rondant pel cap. L’home que agredeix a la seva parella és un home que rumia, sempre té un monòleg intern provocat per la inseguretat i la gelosia, fins que aquesta rumiació de tant que ocupa la seva ment es converteix en una certesa. Per aquesta simple però devastadora repetició mental acaba creient tot allò que en inici eren possibilitats.

El primer pas per sortir d’aquesta situació és un canvi a nivell mental, començant per fer un exercici de reflexió general sobre el que representa estimació i el que representa necessitat, sense centrar-se en el problema personal concret. Desprès fer una auto observació de la tipologia de pensament que ocupa continuament l’espai mental, frases com ara: “segurament m’està enganyant” o “si no l’hi ensenyo amb fermesa no aprendrà” “jo soc el que milor la coneix i per tant sé el que li convé” “a la feina li mengen el cap”, “qui s’ha pensat que és ella per portar-me la contraria”…. I en tercer lloc i el més important pas cap al canvi, aturar aquestes frases. Cada cop que ve al cap una d’aquestes frases que justifiquen l’agressió dir-se prou, prou i prou.

No es pot pensar en res millor sense alliberar la ment de lo pitjor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.