Estem molt acostumats a tenir hàbits i a intentar que certes conductes que volem adquirir passin a ser un hàbit més del nostre repertori de conductes repetitives. Els hàbits ens fan la vida més fàcil. Ens acostumem a fer alguna cosa de forma rutinària i no hem de pensar contínuament si fer–la o no, per tant, entre d’altres coses, estalviem temps i angoixes per indecisió.
Anem a treballar sempre pel mateix camí, mengem sempre a la mateixa hora, seiem de la mateixa manera i en el mateix lloc, fem esport a la mateixa hora i amb la mateixa gent, ens dutxem sempre al matí o sempre al vespre, mirem sempre el mateix canal de televisió, escoltem sempre la mateixa emissora de ràdio, llegim sempre sobre els mateixos temes que ja ens interessen prou, passegem sempre pels mateixos indrets, …
Però els hàbits també tenen el seu costat negatiu. Fa uns dies en una classe de Feldenkrais la instructora va dir: “penseu que els hàbits envelleixen”. Parlava de postures que anem adquirint i repetint, postures limitades que amb el pas del temps fan que el nostre ventall de possibles moviments musculars i ossis quedi cada cop més reduït.
Vaig pensar que, de fet, no és només una qüestió corporal, que ja és molt important, és clar, perquè a través del cos ens relacionem amb l’exterior, sinó que també és una qüestió mental. Si ens interessem sempre pels mateixos temes, si observem la vida sempre des del mateix punt de vista, si parlem sempre amb les mateixes persones, si no ens qüestionem mai les nostres creences; la bondat dels hàbits sens gira en contra i fa de la nostra ment una ment rígida, poc creativa, en definitiva envelleix per falta de nous estímuls.
Podem rejovenir físicament i mentalment flexibilitzant els nostres hàbits?
