Les relacions sexuals en la parella sempre han estat en el punt de mira de psicoterapeutes, terapeutes de parella, sexòlegs i evidentment de les pròpies parelles, amb la intenció de decidir si eren un predictor de la bona o de la mala relació entre dues persones.
Està clar que quan els membres d’una parella no tenen les mateixes necessitats sexuals en la quantitat, estil o qualsevol altre aspecte, la sexualitat esdevé un factor preocupant que s’ha de parlar i reajustar, però hem d’anar amb compte de pensar que només és una qüestió a parlar, perquè hi ha aspectes biològics que estan per damunt de les paraules, tenen a veure amb les hormones i d’una forma molt subtil es converteixen en els protagonistes.
Pot ser que un desequilibri a nivell de sexualitat defineixi una relació? Pot anar bé una relació de parella sense sexe? I ara una pregunta més difícil: Pot “anar bé” una mala relació de parella perquè hi ha sexe?
En una relació sexual passen forces coses, la majoria d’elles relacionades amb el plaer. Aquest plaer, si el poguéssim mirar des de l’interior del cos, el veuríem com un munt d’hormones circulant pel torrent sanguini. Una d’aquestes hormones és l’anomenada oxitocina. L’oxitocina té una estreta relació amb el plaer però també, i sobretot, amb el vincle, és a dir que promou la intimitat, la tendresa i l’amor entre les persones que es relacionen sexualment.
L’oxitocina és alliberada a la sang quan les persones som protagonistes d’actes amorosos en general, com abraçades, petons, salutacions afectuoses, i sempre, en qualsevol tipus de relació sexual, és a dir, inclús en una relació no desitjada. Així es poden explicar alguns fets de parella: Un primer exemple podria ser el de persones que en el seu dia a dia tenen series dificultats per entendre’s, perquè no tenen els mateixos valors, principis , costums o hobbys i poden seguir juntes per anys si segueixen mantenint relacions sexuals. Un altre exemple és el de les parelles que avenint-se en molts aspectes, tenen diferents necessitats sexuals o necessitats comunes però molt minses, aquestes diferències els porten a no relacionar-se sexualment, i com a conseqüència van passant d’amants a amics i d’amics a companys de pis i circumstàncies, on ja no podran trobar admiració i amor per l’altre.
Actualment podem veure amb més freqüència que abans, exemples de persones que mantenen relacions sexuals amb altres amb qui no comparteixen res o amb qui ells mateixos creuen que poden resultar una mala influència, amb la il·lusió de que són relacions temporals, només una forma de passar l’estona o simplement tenir algú disponible amb qui estar íntimament. Dic la il·lusió, perquè en cada trobada, l’oxitocina va fent la seva, sense avisar que esta creant entre aquestes dues persones un vincle d’amor del que desprès serà molt difícil desprendre’s sense patir un caos entre la raó i els sentiments.
Hi han altres condicionants perquè una relació de parella funcioni, seria massa simplista pensar que una bona relació només depèn del sexe, però al sexe li hem de donar la importància que té, perquè tot i que té un component que és racional, après al viure immersos en una cultura i una societat determinada, i que ens permet entendre i acceptar certes diferències o èpoques de més o menys activitat, també té un component que és biològic i, pensem el que pensem des del cap, el cos i la seva memòria són molt més poderosos.
2 responses to “OXITOCINA L’HORMONA DE L’AMOR”