Si la perfecció existís i fos possible, estaria constituïda per tot allò que és encertat i prou? O també hauria d’estar formada d’allò errat? S’hauria pogut arribar a l’encert sense passar pels errors? Són errors aquells passos que ens porten a l’encert? En quin moment podem considerar alguna cosa com encertada, i per tant perfecta? Si arribats a l’encert ho considerem perfecte per sempre, no ho estem condemnant a ser estàtic? La ment humana no es conforma amb lo estàtic, sempre està pensant més enllà.
Quan alguna cosa està bé, potser la podem pensar com a perfecta, perfecta en tant que és el que més s’acosta, fins aquest moment, a la perfecció.
Si pensem en la perfecció com una propietat dinàmica no ens tornarem obsessius buscant-la, simplement la buscarem. La perfecció és dinàmica i, gairebé sempre, subjectiva. Quina sort.
