Molts programes televisius haurien d’anar precedits d’un avís seriós sobre la possibilitat de ferir la sensibilitat dels espectadors, perquè el que vaig veure, escoltar i sobretot sentir en veure’n un d’ells, gairebé no es pot ni escriure. Un noi al que preguntaven què volia ser en un futur, deia que presentador de TV, i fins aquí cap problema, però a la segona pregunta que era que què sabia fer o en què estava format deia amb orgull i prepotència, alhora que assenyalava amb les mans el seu cos: “que vaig cada dia al gimnàs, eh!!”. Incredulitat, estupefacció, incomprensió..
Ens haurem de creure que la formació i el que vas aconseguint amb treball i constància, no té cap importància i el que compta nomès és la imatge que dones? No cal saber res si ets capaç de moure’t amb gràcia? Es podrà viure de ser el més tonto dels tontos? Quina és la proporció de joves que veuen així la vida?
