Galeria

LA CASA I LA LLAR

Arran d’una exposició fotogràfica de la palestina Ahlam Shibli,  sobre la pèrdua de la llar i la lluita contra aquesta pèrdua que pateixen els grups oprimits, i sobre tot dels textos que les expliquen, em vaig sentir abstreta una bona estona en un concepte que ella explora en la seva obra: la diferència entre la casa i la llar. Casa és el lloc on vius i llar és el lloc de les vivències, de les relacions, de les emocions i sensacions, dels sentiments, allò que sempre serà teu i que t’acompanya o intentes que t’acompanyi quan surts de casa.

 Quan marxes sempre intentes de forma gairebé inconscient que certes coses es mantinguin, des de quan ets petit que potser portes un osset de peluix sota el braç, o un coixí, quan et fas més gran potser un llibre, una pilota, una motxilla, i més endavant una olor, unes fotografies. Quan penses en tornar, no penses necessito aquelles parets, sinó que penses en aquelles converses, en aquella llum, en el piular dels ocells, en aquella escalforeta, en aquell plat de caldo, en aquell raconet de lectura, és a dir, en l’emoció que sents quan hi ets.  Cadascú a la seva manera des del mateix moment que neix necessita una llar i intenta seguir-la tenint sempre, tot i que pot canviar moltes vegades de casa, inclús perdre-la.

 En un moment de l’exposició diu que el cos és la primera casa de l’ésser humà i que les pitjors repressions s’exerceixen sobre el cos perquè és la repressió directa de la identitat. Jo crec que la repressió sobre el cos fa tant mal a la identitat d’una persona perquè el cos no és la primera casa, sinó la primera i única llar de l‘ésser humà.

El cos és la llar que mai serà destruïda, tot i que, pugui ser maltractada, és la relació que mai desapareix, en la que sempre hi som, independentment de totes les relacions que puguem anar fent al llarg de la vida i que conformen la nostra llar personal. La relació primària entre nosaltres mateixos i la nostra mare, que queda gravada amb material imborrable, com memòria corporal de sensacions i emocions i que diu qui som, és l’essència, la llar, el nucli i és el que queda malferit quan s’ataca el cos.

Quan parla dels orfenats polonesos i de com els nens es relacionen sense massa intervenció adulta, es pot veure com inclús en circumstàncies tan adverses els humans tenim una tendència natural  a agrupar-nos i crear relacions estretes de cooperació i connexió que ens permeten ser qui som buscant algú amb qui expressar la nostra identitat. Si tenim una llar podem existir, ser útils, apreciats, i necessitats pels altres, sigui com sigui la casa en la que habitem.

 Aquest tema em recorda que hi ha estudis sobre trauma que conclouen que, nens que van ser separats de les seves famílies i portats a països segurs quan a les seves poblacions estaven en guerra, van patir més trauma que els nens que van sobreviure amb les seves famílies tot i el clima de terror viscut.

 Aquesta és la fortalesa de la llar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.