Si un bon dia decidim renunciar a allò que volem, un desig de joventut, el desig d’una professió o un desig íntim i personal, haurem d’enfrontar-nos a un seguit d’obstacles.
Renunciar sembla un treball força senzill, només cal que ens dediquem a buscar raons en contra i raons a favor per tal de convèncer-nos de lo adequat de la nostra decisió, però el resultat de la renúncia és imprevist perquè no tenim en compte que el desig té molt d’emocional i no tant de racional, i aquest aspecte emocional és molt més difícil d’avaluar i més difícil encara de deixar en un segon terme. Per aconseguir-ho hauríem de desproveir a l’objecte de desig d’allò meravellós que li hem suposat. Una tasca gens fàcil.
Què passa a partir del moment en que decidim renunciar als nostres desitjos? Podem oblidar allò que tant volem? Li busquem un racó en la memòria on guardar-ho i no mirem per no sentir tristesa, malgrat que un mecanisme inconscient ens fa saber subtilment que el desig encara hi és? O el que passa és que un cop hi renunciem el desitgem més que mai?
