Peter Dundas director creatiu de Pucci explicava en una entrevista que ell havia escollit el què volia ser, desprès de pensar no només en què seria més feliç sinó en que només seria útil a la humanitat si era feliç. Ser útil a la humanitat sent feliç és una manera original, social i alhora evolutiva de plantejar-se aquella antiga pregunta de: Què vols ser quan siguis gran?
El que ens fa feliç no és un estat permanent, sinó que és un procés dinàmic i va canviant evidentment en relació a tot allò que ens passa, però també en relació a la pròpia evolució cronològica. Potser això explica perquè avui veiem en moltes ocasions canvis radicals de professió, la majoria de vegades cap a professions que abans eren hobbys o aficions. Segurament el que tenen en comú aquestes activitats que estaven relegades al temps lliure és que ens fan feliços. Si tenim la sort de conèixer a alguna d’aquestes persones que han canviat de professió, el que veurem de ben segur és que estan entusiasmades, motivades i disposades a grans sacrificis. Han retrobat una part de si mateixes on es posa en relació, de forma natural, esforç amb plaer. Tots sabem el poder del plaer a l’hora de mantenir constant un esforç, i també tots sabem l’estat afectiu en que entrem quan convivim amb persones felices i entusiastes.
Quan tries professió, ho has de fer per sempre? Si ho fas per sempre, què has de fer per seguir sent feliç i, per tant, seguir sent útil a la humanitat? Si anem canviant amb l’edat i les circumstàncies, per què no hauria de canviar també la nostra professió o la nostra forma de portar-la a terme?
Siguem útils a la humanitat.
