Per alguna raó l’òrgan sensorial més ampli és la pell. El llenguatge del tacte és molt poderós, en moltes ocasions més poderós que el de les paraules, i a través d’ell podem transmetre l’estimació, el carinyo i la protecció que tot ésser viu pot entendre i traduir per: sóc digne de ser estimat.
Els nens que són criats amb poc contacte, que no són abraçats, petonejats, alçats, creixen amb una profunda sensació de dolor i conforme van creixent es diuen a si mateixos coses com: si els meus pares no em tocaven, que són les persones més importants per mi és que devia ser defectuós, o, no devien estimar-me gaire si no tenien desig d’abraçar-me…
Quan aquest nen es fa adult es pregunta: Com puc esperar que una persona m’estimi i em vulgui tocar si els meus pares no ho van fer?
Perquè una persona pugui viure amb aquest mínim contacte corporal ha d’intentar no reconèixer les seves necessitats d’amor, reprimir la necessitat de proximitat, d’intimitat, d’aquesta manera pot sobreviure, però tindrà un patró de conducta díficil d’esborrar que de forma soterrada el portarà a intentar contínuament tenir allò que li va ser negat. Aquest patró de conducta es presenta de dues maneres i o bé veurem un adult que no pot estar còmode en una relació, que evitarà totes les possibles relacions d’intimitat i fugirà d’ell mateix i dels altres, o bé trobarem un adult que té relacions sexuals indiscriminadament i amb una altíssima freqüència buscant saciar-se del contacte que no va tenir, conducta que no fa més que empitjorar la seva integritat.
Els dos patrons de conducta tot i que semblen contradictoris són la recerca incessant i inconscient del que merexia haver rebut a través del tacte: l’amor.
