L’enyorança és una emoció que ens recorda que la persona que estimem no hi és. I no només ens ho recorda, sinó que ens impulsa a fer quelcom per disminuir el malestar que provoca la distància.
No podem oblidar que les emocions són el motor de l’acció, ens obliguen a fer alguna cosa per reparar allò que les provoca, en aquest cas, ens obligarà a fer quelcom, per reduir la distancia.
I tothom fa el mateix per deixar de sentir enyorança?
Uns la senten i truquen a la persona enyorada, buscant el millor moment per tenir temps de conversar amb tranquil·litat.
Altres la senten i truquen i truquen i truquen a qualsevol hora i per qualsevol cosa, la qüestió és sentir la veu i calmar ràpidament el malestar que no poden suportar.
Altres la senten i comencen a reduir el contacte, no truquen gairebé mai perquè això els fa sentir cada vegada més enyorats, van pensant que si la persona no diu res, és que deu estar bé i ells van fent la seva vida esquivant el malestar.
Què ho fa que puguem respondre d’aquestes diferents maneres? La resposta no la triem en cada moment, sinó que segons la forma de relacionar-nos que hem après des de la infància, responem d’una manera o d’una altra. En el primer cas diríem que hi ha una forma de vincular-se segura, en el segon cas una vinculació ansiosa, i en el tercer cas una vinculació evitativa.
Davant d’una emoció que ens fa sentir incòmodes, com en aquest cas, l’enyorança que tots sentim si ens separem d’algú a qui estimem, cadascú de nosaltres tindrem una resposta concordant amb la nostra forma habitual de vincular-nos o de relacionar-nos.
Saps quina és la teva forma habitual de vincular-te? Podries modificar-la una mica ara que la reconeixes? Saps com la vas aprendre? Saps que per modificar-la has d’aprendre a suportar una mica més el teu malestar i no pas pretendre que l’altre no marxi?
