El que fas a la vida és només la meitat de l’equació, l’altra meitat és amb qui estàs quan ho fas. Quan ets amb algú compartint una activitat del tipus que sigui s’activen xarxes neuronals que faciliten la consolidació d’una relació, allò que ens uneix a l’altre i que de forma subtil és diferent i particular per cadascuna de les relacions que mantenim i fa, que en cadascuna ens comportem com a persones subtilment diferents.
Quan trobem persones de la infància podem observar com érem i com ens vinculàvem amb aquella persona, perquè el tipus de relació ha quedat memoritzada en el cos en forma de sensació i/o emoció i ràpidament s’activa en presència del altre . És com si el temps no hagués passat. Si érem amics ho seguim sent, quan potser ara no tenim gaires coses en comú, si érem mestre i alumne ens sentim immediatament com a mestre o com alumne, quan potser ara ja som dos adults i ja no estem en aquella situació, si érem enemics ho seguim sent tot i que ara seríem perfectament capaços de relativitzar certes desavinences. Han de passar hores o dies perquè la relació es torni a contrastar en funció de les condicions actuals i ens puguem permetre tenir un vincle nou o simplement reafirmar el que teníem.
Els vincles, tot i ser sòlids i força estables en el temps, van canviant en funció de les activitats compartides.
