Tag Archives: EMDR

MEMÓRIA EXTERNA EMOCIONAL

Les mares (o la figura de vinculació primària), per més anys que passin des del naixement de les seves criatures, sempre estan construint un lligam emocional. Un lligam que comença amb un desig , el de ser mare, i que es va renovant continuadament durant tot el cicle vital.

Les mares són les que de bon començament interpreten i donen sentit als reclams del bebè, de manera que aquest aprèn a donar significat al que li passa i a regular-se emocionalment. I encara que amb el pas dels anys aquests dos éssers humans no visquin junts, aquest aprenentatge conjunt perdurarà per sempre, perquè està fet d’un material molt subtil i intuïtiu. Les mares es converteixen en una espècie de memòria externa molt especialitzada, que  informen sobre temes emocionals, els nostres propis i els dels altres també.

Aquest és el motiu pel qual,  si la  relació mare-fill és bona, és gairebé impossible de trencar, de la mateixa manera que si la relació és complicada també és de les més difícils de reparar.

Quina és la meravella de comptar amb aquesta memòria externa emocional? Doncs que biològicament venim programats  per desitjar que sigui la millor possible, i això facilita la reparació quan la relació és complicada.

BIOGRAFIES

Quan llegeixes biografies t’adones que no tot és sort, ni atzar, ni quelcom predestinat,  i que la majoria de fites també requereixen d’esforç i temps.

Actualment practiquem tan poc l’esforç, que ens hem convertit en una societat altament frustrada per un munt de coses que creiem que no podem aconseguir.

Estem immersos en un corrent de pensament que ens vol fer creure que els èxits només són fruit de la casualitat, o d’una especial alineació dels astres en favor nostre que ens porta a estar sempre esperant. Ens diem que si el que volem és per a nosaltres ja ens arribarà. Aquesta idea fa que deixem d’esforçar-nos per aconseguir el que ens hem proposat, sense adonar-nos que de retruc estem perdent la possibilitat de sentir-nos contents i orgullosos del que hem aconseguit, allunyant-nos de la sensació de capacitat i de l’aprenentatge resultant dels diferents encerts i errors.

I si no podem sentir capacitat, què sentim? ……frustració.

Quines són les fites que voldríem veure escrites a la nostra biografia? Les que ens han costat un esforç o les que han estat un cop de sort?

CANVIAR ?

Per què quan ens diuen que hem de canviar, pensem sempre que haurem de renunciar a algun costum, o que ens haurem de prohibir capricis o que tocarà reduir dràsticament el que  consumim, o que haurem de reprimir-nos en alguna acció?

El canvi és molt més fàcil si l’orientem cap a augmentar les opcions que teníem fins ara, si ampliem el que sabíem amb nous coneixements, si a més a més del nostre sentir podem sentir el que senten els altres, si adquirim nous costums que sintonitzin amb qui som.

El canvi és més fàcil, si en lloc d’intentar modificar alga cosa molesta o negativa, intentem crear alguna cosa nova que sigui molt més estimulant.

ELS SECRETS QUE GUARDEM

Tothom guarda secrets.

Menjar d’amagat, jugar amb diners que no es comptabilitzen, consumir porno nocturn, comprar roba que no s’estrenarà, dir t’estimo quan s’està pensant en la separació,  explicar als quatre vents aventures imaginades, fer-se el valent quan se sap que hi ha algú que té més por, ocultar malalties, …

I per què guardem secrets? Les persones ocultem a la vista dels altres fets, conductes, pensaments o sentiments perquè no podem fer front a les emocions que sentiríem si aquestes qüestions fossin conegudes.

El judici de l’altre fa que sentim dues emocions bàsiques molt desagradables, la vergonya del que som o del que fem, o la por a ser rebutjats o ferits. I el judici propi fa sentir culpa per ser el que som o per les coses que  fem.

Vergonya, por, i culpa, són el verdader contingut secret.

Quina és la que costa més de suportar? Quina és la que sents amb més freqüència? Quina és la que fa que guardis un secret?

NO PUC PLORAR

Per què a vegades és impossible plorar sol, malgrat sentir una profunda tristesa?

Podem experimentar una necessitat interna de plorar i la impossibilitat  que surti una sola llàgrima fins que no apareix la nostra parella, un amic o la veïna curiosa. Això no és gens estrany. La tristesa no només és pena i prou. En moltes ocasions la tristesa es mostra com una emoció que necessita consol, una abraçada o unes llàgrimes emmirallades en algú altre que entén i empatitza amb allò que ens posa tristos.

Estem acostumats a veure-ho en els nens, quan ploren i deixen de fer-ho com si tinguessin un   interruptor que es posa “on” quan apareix la mare i “off” quan aquesta ha marxat, i ens ho prenem com una crida d’atenció i no tant com una verdadera emoció sentida que necessita arribar a emocionar a l’altre.

La tristesa és a dins i les llàgrimes són a fora. Les llàgrimes i el plorar són una forma de comunicació, un llenguatge i com a tal,  no ens ha d’estranyar tant que moltes vegades es necessiti un interlocutor amb qui compartir el missatge.

ON VOLS MIRAR?

Com dèiem la setmana passada, no podem canviar el que sentim, però el que si podem triar és on mirem.

És possible que sentim frustració perquè quan érem joves vam haver de renunciar a alguns dels somnis que ens havíem fet sobre la vida. Sobre la professió que practicaríem, o sobre els viatges que faríem, o sobre la quantitat de fills que tindríem o sobre tantes altres coses…

I segur que al mateix temps pot ser que sentim satisfacció per reptes aconseguits amb les nostres capacitats actuals, o amb les relacions que cuidem i de les que gaudim, o amb la tasca com a mares o pares que fem amorosament, o sobre tantes altres coses…

Les dues experiències cohabiten en tots nosaltres respecte a moltes àrees de la vida, i en som plenament conscients perquè les sentim, ens emocionen, ens produeixen frustració o satisfacció.

Llavors…potser que ens fem algunes preguntes:  On volem mirar? On acabem mirant la major part del temps? Podem deixar de mirar allò que ens produeix frustració? És difícil mirar allò que ens dóna satisfacció?…

SENTIM EL QUE SENTIM.

Ja voldríem ser sensibles a l’art o vibrar amb la música o entusiasmar-nos amb una bona persona o sentir tranquil·litat davant una discussió absurda, però sentim el que sentim i no tenim la capacitat de crear sensacions a mida del que el nostre cervell voldria.

Per què ho dic això? Doncs perquè en moltes ocasions sentim culpa per “no sentir el que hauríem de sentir”, frase molt estranya aquesta, però alhora molt utilitzada. Aconseguir sentir-nos còmodes amb algú que suposem és una persona que val la pena i que ens hauria d’agradar, no ho podem inventar. Ho sentim o no ho sentim.

Les sensacions les sentim irremeiablement i no les podem crear.

Galeria

PARAULES I ACCIÓ

This gallery contains 1 photos.

Coneixes a una persona per internet que t’enamora quan t’explica que li agraden les coses ben fetes, que és amant de l’esport i de cuidar-se, ah! i que li encanta ajudar als altres a veure’s bé, que quan tu vulguis, … Continue reading

Galeria

MEMÒRIA VERBAL I MEMÒRIA CORPORAL

This gallery contains 1 photos.

Sé que ho puc fer, ho tinc clar, altres vegades ho he fet, em sento capaç, tinc clar que no és una situació perillosa i malgrat tot, quan em proposo fer-ho… Sento ansietat, nerviosisme i respiro acceleradament. La memòria verbal … Continue reading

Galeria

DESFENT-SE DELS MALS HÀBITS

This gallery contains 1 photos.

Si crear un hàbit diuen que costa 21 dies de pràctica repetida, quan costa desfer-se’n d’un? Doncs, no depèn tant dels dies com de l’aportació positiva que tingui. Encara que sembli que quan ens volem desfer d’alguna conducta és perquè … Continue reading