Tag Archives: Emocions

PER FI T’ABRAÇO

Segurament hi ha dues maneres de portar l’enyorança de no poder estar a prop de qui estimes molt. Una, enfadant-te i queixant-te de la distància obligada, i una altra en la que no dius res però en la que sents que d’alguna manera alguna cosa a dins teu es va apagant.

La primera forma d’enyorança és com tenir un polvorí dins en el qual qualsevol espurna fa focs artificials, i la segona forma d’enyorança és com més secreta i desapercebuda, és com que de mica en mica i dissimuladament et vas omplint d’espera, de resistència, de paciència, però tot tenyit d’una tristesa aparentment invisible.

I finalment ha arribat el dia que et veig al cap del carrer i l’enyorança em surt a l’exterior… i t’abraço… i sento com tot aquest rebost d’esperança desborda inesperadament com l’escuma d’una copa, amb llàgrimes d’il·lusió, sanglots de descompressió del cor, i una necessitat immensa que no s’acabi mai aquesta sensació. Per fi t’abraço…

VULL ABRAÇAR-TE !!!

Ara que aquest confinament es va relaxant i podem retrobar-nos, tenim l’oportunitat de sentir com és de difícil la distància social. Experimentem sensacions  estranyes, sensacions noves i contradictòries, sentides en el cos quan trobes inesperadament a un amic i el primer que sents és que el voldries abraçar, sí, llençar-te als seus braços, com si aquesta abraçada pogués sanar totes les necessitats afectuoses reprimides durant aquest maleït confinament. Però de forma immediata et ve la idea de: “No, no, no ho pots fer” al mateix temps que  veus idèntica prohibició en el cos de l’altre. I comença a duo aquell gest interromput sobtadament que fa tirar enrere la passa iniciada, i també l’esquena i els braços que ja s’havien posat en marxa automàticament  amb més delit de l’esperat.

Ok!!, recuperada la postura.

Aquesta postura recuperada i distant,  s’inunda d’una subtil  tristesa  que enterbolirà per un instant  l’alegria de veure’t.

Comença la conversa, on el que falta és el contacte,  la paraula que sense contacte es converteix en tan sols informació.

Les sensacions corporals que indiquen que ens falta alguna cosa, van cridant dins d’un cos que respecta la distància:  Toca-li el braç!! Abraça’m!! Està veient que li somric?? Em somriu?? No li agrada el què dic?? És suficient el què li ofereixo??….

Són moments en que t’adones de quanta força emocional té el cos, la pell,  la gestualitat, i els llavis quan no parlen.

SANT JORDI A CASA

I ara com ho farem per saber que és Sant Jordi si som a casa?

Si algun aprenentatge farem d’aquests dies de confinament, serà el d’adonar-nos de quanta imaginació podem arribar a desenvolupar quan ens ho proposem, així és que avui no pot ser menys.

Podeu enviar un poema a algú amic, o el fragment d’un text, una felicitació reenviada amb consciència o una cançó d’amor…

I també podem posar-nos unes gotetes de colònia, o una crema corporal….,seure tranquil·lament… tancar els ulls i imaginar…. Podem imaginar que és un dia assolellat… passejant entre flors, llibres i records…deixar entrar totes les sensacions que una respiració acolorida ens deixa arribar al cor…des de la vista…els ulls…l’oïda i l’olfacte…I entre una respiració de color rosat i una de color groc, anem imaginant tots els colors que pot tenir una flor, tots els colors que podríem veure en aquest passeig…i conduïts per aquesta olor tan present…imaginar el color del cel…el verd dels arbres….el vermell de les roses.. i els mil colors de les paraules escrites que avui els nostres ulls només poden imaginar.

Bon Sant Jordi 2020!!!

PER FI SÓC JO

Després de tants dies de fer front a l’emergència primer organitzativa i després de salut, ja he aparegut!!! Uau!! feia dies que jo no tenia notícies de mi mateixa.

Hi ha una forma de ser habitual, o si més no, la que més reconeixem com nosaltres mateixos, que desapareix quan hem d’atendre emergències.

Qui ets i com ets cada dia quan obres els ulls?: Ets el que es fa l’agenda mental? La que està contenta perquè comença un nou dia? El que sent ansietat per la carrega laboral? El que observa si fa sol a través de la persiana i es connecta emocionalment en positiu o en negatiu segons què veu? El que sent que no es pot llevar?…

Bé, siguis el qui siguis normalment, és possible que hagis observat que aquests dies no estaves sent tu. Estaves en un altre estat, et despertaves pensant coses molt diferents de les que has anat pensant gairebé sempre. Aquest despertar tan desconegut, és degut al fet que estàs en un estat emocional de supervivència. L’estat de supervivència fa que actuem amb conductes diferents de les habituals, conductes per fer front a la incertesa, a la por, a la ràbia, a la frustració, a la inseguretat, i a un munt més de sensacions i emocions que estem experimentant aquests dies.

Com t’adonaràs que has fet l’adaptació i el sistema de supervivència ja s’està relaxant una mica o inclús s’està apagant? Quan tornis a aparèixer tu en el moment d’obrir els ulls.

Quan et lleves igual que abans, pensant de la mateixa manera i en temes molt semblants, és quan tornes a ser tu, és quan et reconeixes i saps que per fi has tornat.

ELS PETITS TRESORS DEL CONFINAMENT

Pot semblar estrany que us demani que busqueu tresors en aquestes circumstàncies tan incòmodes, però és que hi són. Un d’aquests tresors és prendre consciència de nosaltres mateixos.

Prendre consciència de qui som, és un tresor, i les pitjors circumstàncies són les que realment posen en evidència característiques personals que sovint estan amagades.

Tresors possibles a buscar: Com has fet per organitzar-te?, Què has prioritzat per sentir-te una mica més tranquil? La feina, el menjar, la família, la salut,…O en quin ordre aquestes coses t’han anat donant tranquil·litat? Què has fet per estar informat? O que has deixat de fer per estar saludablement informat? I com t’informaràs en el futur? Què estàs aprenent d’estar sola? Ara que és una obligació estar sol, estàs més acompanyada que mai? Estàs donant-li valor positiu a alguna cosa en el que no t’havies fixat abans? T’has muntat la millor xarxa social en la qual sentir intimitat verdadera?…Has començat a passar d’alguna cosa a la qual abans eres gairebé addicte? …

Fixa-t’hi!!!! Perquè hi ha tresors per descobrir que et faran saber qui ets.

DISTÀNCIES

Com se sap la distància justa entre acompanyar a algú i limitar-li els moviments? Quina és la distància adequada per estar i no interferir? Quanta distància s’ha de mantenir per no molestar des de la presència?

La distància és una percepció tan personal i subjectiva com qualsevol altre, per tant si no la preguntem o l’expressem és possible que no trobem l’adequada.

Intentar l’endevinació ens portarà a errors, i pretendre que altres imaginin la que necessitem ens portarà a la decepció.

TERÀPIES ALTERNATIVES ?

Sota aquest nom es poden trobar moltes formes d’actuació que no són considerades científiques, però també es poden trobar moltes formes d’abordar els problemes humans des d’una visió global, ampliada i amb un intent de veure tota la persona sencera.

No sé si necessitem teràpies alternatives o no per aspirar a ser vistos de forma més global, però el que si sé és que necessitem ser mirats com éssers complexos, éssers als que un sistema digestiu que mal funciona pot estar restant forces a un altre sistema corporal o a un altre òrgan, éssers que tenen òrgans que no expressen el seu dolor si no és reflectint-lo en un altre òrgan que està molt allunyat, éssers que quan la seva ànima sent dolor l’expressa en forma de mal funcionament d’algun múscul o tendó, éssers als quals se’ls hi esgota l’energia i el que senten és tristesa, éssers als qui en moltes ocasions els resulta pràcticament impossible distingir un dolor físic d’un dolor emocional, éssers que poden prendre una píndola curativa que els emmalalteix,…

Som éssers altament complexos i meravellosos i crec que així hauríem de ser vistos.

PROVEIR, CUIDAR I ESTIMAR

Quantes vegades hem sentit dir “no t’ha faltat mai res” o “sempre t’he ajudat en tot el que has necessitat” o  “ t’he cuidat quan has estat malalt”…i quantes vegades hem pensat que això era estimació, tot i no haver-la sentit.

Ràpidament pensem que si algú ens dona tot allò que volem o  ens cuida quan ho necessitem ens està estimant, i és així en molts casos, però proveir i cuidar no sempre és estimar. Quan algú ens ha cuidat però no ens ha estimat ho sabem perquè sentim contradicció interna, sentiments contraposats uns amb els altres, com si alguna cosa no encaixés en aquesta informació.

Estimar comporta escoltar, entendre i acompanyar, i després cuidar i proveir.

L’INICI DE TOT PLEGAT

En iniciar una relació, algú potser pot descriure’s dient coses com: “és que jo puc ser molt fera” o “ja veuràs que sóc altament sensible” o “jo sempre vaig amb la veritat per davant” o “tinc una vena salvatge” o “et puc guiar perquè ho facis bé” o …

Tot són descripcions que a l’inici de conèixer a algú ens poden semblar gracioses o interessants, el problema és que no ens adonem que aquest pot ser el primer moment del nostre compromís etern amb quelcom que a la llarga serà el nostre infern.

Si repassem l’inici de les nostres relacions, trobarem moments com aquests, moments que vam decidir que ja ens agraden les feres, que son divertides i que nosaltres també en podem ser, pensàvem que nosaltres som persones que sabem escoltar i que la sensibilitat no ens espanta, i per descomptat quin problema hi hauria que algú ens digui sempre la veritat si nosaltres som persones força correctes, vam creure que tenir una vena salvatge convertiria la relació en un joc d’aventura i reptes, i que algú que ens digués quina és la millor vestimenta o la millor alimentació ens facilitaria la vida.

Aquell moment en que decidim, una mica a cegues i molt entusiasmats, que la descripció és inofensiva i acceptem el repte de conviure amb la persona que es presenta així, és el moment al qual hem de retornar per adonar-nos de què vam acceptar i per preguntar-nos per què ho vam acceptar.

L’inici de tot plegat a vegades és senzill i no per això mancat d’una força sobrehumana que fa que no puguem trencar el lligam que ho manté junt.

LES LLEIALTATS de Delphine de Vigan

Les lleialtats no són només posicionaments rígids a favor d’algú o d’alguna cosa, sinó que la majoria de vegades són obligacions secretes que ens imposem, i que anul·len el nostre pensament crític, portant-nos al desgast personal, a la pèrdua de la identitat o inclús de la vida.
Delphine de Vigan ho explica en el seu llibre Les lleialtats, d’una manera tan profusa, que commou veure com la infància, des dels primers anys de vida, és ja un terreny adobat per aquestes obligacions.

En un moment del llibre diu: “Per què no vaig dir res? Per què no vaig cridar? Però en el fons ja la sé, la resposta. Sé que els fills protegeixen els pares i quin pacte de silenci els porta a vegades fins a la mort”.

I jo em pregunto: Quantes vegades no entenem el comportament d’un nen i malgrat tot actuem segons la nostra idea de com han de ser les coses? Quantes vegades haurem deixat els nens desprotegits davant aquestes lleialtats que els posen en perill? Es poden entreveure aquestes lleialtats? Si mirem la nostra infància, podem veure com alguna lleialtat ens va fer ser altament vulnerables? És una lleialtat a algú la que va permetre que ens fessin mal?