Monthly Archives: novembre 2012

RELACIONAR-SE EN LES XARXES SOCIALS

És possible que intentem en més d’una ocasió estar a favor o en contra de les relacions en les xarxes socials, intentant definir-nos com defensors o detractors d’aquest tipus de comunicació en front del més tradicional de veure’s en persona.

Com diu Le Corbusier quan parla d’arquitectura i de la relació que hi ha entre les diferents peces d’una construcció: la relació entre elles és allò invisible que fa del conjunt una obra singular. Es a dir, que l’esperit d’una construcció esta també en l’espai no construït, i no només en cadascun dels seus components.

En les relacions passa una mica el mateix, dues persones poden entendre’s en el sentit ampli de la paraula, perquè saben que comparteixen valors, aficions, formes de ser, però aquest entendre’s és diferent si la comunicació és via xarxes socials o si s’està compartint l’espai físic personal. El mitjà imposa unes condicions que poden fer canviar la relació, i que de fet son tan importants que la defineixen.  Les persones son les mateixes però el conjunt és diferent.

El contacte, la mirada, l’olor, l’escolta, són aspectes molt energètics de la comunicació, que s’expressen en aquest espai aparentment vuit atorgant valor a cadascuna de les persones que intervenen. Percepcions immediates que s’experimenten genuïnament, abans de passar per filtres interpretatius que sí es necessiten en els missatges escrits. De fet el següent pas en una relació on-line sempre és aquesta aproximació, aquest tête-à-tête, on el corrent energètic entre un i l’altre acabarà definint el futur relacional.

Benvingudes siguin les xarxes socials per les mil oportunitats relacionals que ens ofereixen i perquè cadascuna d’aquestes oportunitats, ens fa desitjar  contactar físicament amb l’altre. Així doncs les podem veure com perfectament complementaries?

 

GRAN ANGULAR

Llegia l’altre dia en un blog de fotografia una frase que, tot i ser simple, em va ressonar interiorment, deia la fotògrafa: cómprate un gran angular, pero no para las fotos de hoy, sino para la vida.

Potser les paraules ja estaven escollides amb intenció de sacsejar-nos el present, el aquí i ara, i fer-nos  anar una mica més enllà. Bé, tant si la seva intenció era aquesta, com si el que volia dir era simplement que la compra del gran angular seria per sempre, jo si que vaig anar més enllà i ho vaig relacionar amb aquelles vegades en que ens trobem ofuscats en una idea o en una situació, donant-li voltes, sense sortida. Convençuts que d’aquesta manera trobarem la solució, però  en aquestes situacions tant circulars, mai remenant el que ja teníem arribem a res nou, a cap sortida.

Si recordem alguna vegada en la que hem estat en aquesta situció ens adonarem que realment ens en hem sortit justament ampliant el ventall de dades, d’opinions, d’informació, en definitiva, anant més enllà. Hem necessitat aixecar-nos i anar a donar un vol i a la tornada, de forma inexplicable, arriba la solució al problema. Hem parlat amb algú que ens ha donat un punt de vista diferent i ens hem trobat ja en el següent pas del nostre projecte.  Hem anat a dormir amoïnats i l’endemà no sabem com teníem les coses clares. Ens hem imaginat com ho faria una altra persona i voilà!!  nosaltres també ho podem fer.

El gran angular veu més enllà de l’ull humà. No és fantàstic? Comprem-nos un gran angular per la vida.

ADEU ISABEL NÚÑEZ

Per més que sé que tots hem de morir i que des del mateix dia en que som concebuts això ja pot passar, el que sento és tristesa. Quan et donen noticies de mort, el que saps i el que sents s’allunyen tant, que sembla impossible que ambdues coses s’allotgin en la mateixa persona.

La Isabel és escriptora, d’aquelles que parlen de sentiments a la més mínima ocasió. Un dia li vaig dir que em semblava que tenia una virtut especial amb les paraules, perquè era capaç d’explicar un constipat de forma tant poètica que feia que desaparegués la ràbia que et fa sentir la seva inoportuna aparició.

Fa uns dies ella va escriure sobre la seva malaltia i la seva operació i al llegir-ho sents tristesa però no por. Avui ja no pot escriure, ni tampoc escoltar el que les seves paraules feien sentir als seus lectors. Sort que un dia vaig tenir l’ocasió per fer-li saber el que sentia en llegir-la, perquè ara, ja no ho podria fer.

Al marxar ens vam fer dos petons i un somriure de complicitat, així és com et recordaré.

http://isabelnunez-zbelnu.blogspot.com.es/

Galeria

LA PREGUNTA DE LAS DIEZ DE LA NOCHE de Kate de Goldi

No hauria llegit aquest llibre si algú molt estimat no hagués insistit perquè ho fes. Li agraeixo, el llibre s’ho val. La pregunta de las diez de la noche, parla d’uns nens a les portes de l’adolescència i les seves … Continue reading

SER ÚTIL A LA HUMANITAT SENT FELIÇ

 Peter Dundas director creatiu de Pucci explicava en una entrevista que ell havia escollit el què volia ser, desprès de pensar no només en què seria més feliç sinó en que només seria útil a la humanitat si era feliç. Ser útil a la humanitat sent feliç és una  manera original, social i alhora evolutiva de plantejar-se aquella antiga pregunta de: Què vols ser quan siguis gran?

El que ens fa feliç no és un estat permanent, sinó que és un procés dinàmic i va canviant evidentment en relació a tot allò que ens passa, però també en relació a la pròpia evolució cronològica. Potser això explica perquè avui veiem en moltes ocasions canvis radicals de professió, la majoria de vegades  cap a professions que abans eren hobbys o aficions. Segurament el que tenen en comú aquestes activitats que estaven relegades al temps lliure és que ens fan feliços. Si tenim la sort de conèixer a alguna d’aquestes persones que han canviat de professió, el que veurem de ben segur és que estan entusiasmades, motivades i disposades a grans sacrificis. Han retrobat  una part de si mateixes on es posa en relació, de forma natural, esforç amb plaer. Tots sabem el poder del plaer a l’hora de mantenir constant un esforç, i també tots sabem l’estat afectiu en que entrem quan convivim amb persones felices i entusiastes.

Quan tries professió, ho has de fer per sempre?  Si ho fas per sempre, què has de fer per seguir sent feliç i, per tant, seguir sent útil a la humanitat? Si anem canviant amb l’edat i les circumstàncies, per què no hauria de canviar també la nostra professió o la nostra forma de portar-la a terme?

Siguem útils a la humanitat.