Emotiva pel·lícula de Sergio Castellitto Volver a nacer, amb la dosis justa de drama i amb un grau d’intensitat que obliga a respirar fons.
M’agraden les pel·lícules on els personatges parlen amb els ulls, amb els gestos, on les paraules gairebé estan de més, i aquesta és una d’elles.
Les guerres amb armes de foc fan estralls sobre les persones, però no només les guerres amb armes de foc són cruentes. Les guerres familiars també ho són, perquè tot i estar fetes de paraules, crits i insults, que no obliguen a anar a l’hospital, si que fan dels nens que les viuen éssers amb personalitats ferides, malmesos en el seu interior. A la pel·lícula hi ha aquest nen, l’optimista desmesurat que ho és no per elecció, sinó perque a la seva infància es va veure obligat continuament a pensar, des de dins d’un armari, en algo molt bonic per no escoltar ni veure res del que passava a diari entre els seus pares.
I què dir de les guerres que provoquen les mans de les persones, que no se si mereixen dir-se així, perquè les mans si que les dirigeixes a voluntat, i la violació i la tortura no les infligeix un rifle. A Volver a nacer també hi ha un personatge amb un paper molt i molt curt, però potser un dels més importants en aquesta història tan real, aquell que en veure aquestes atrocitats s’atreveix a dir: “m’avergonyeixo de pertànyer a la raça humana”. Aixó només ho pot dir aquell que realment és capaç de sentir el dolor alié i fer-se’n responsable.
Quina responsabilitat pots tenir sobre un fet en el que tu no ho has participat? Doncs simplement la que neix per empatia i que fa que et sentis menys humà, en veure que algú altre, que aparentment és com tu, ha comés un acte imperdonable contra un altre ésser humà.
Hi hauria molt més a parlar perquè en aquesta pel·lícula hi han molts més temes íntims i personals només esbossats, però és un bon començament.
Fantàstica pel·lícula.
