Monthly Archives: novembre 2013

DELINQÜENT

Quants actes delictius s’han de cometre perquè se’t pugui posar l’etiqueta de delinqüent?

 Fa uns dies, per casualitat,  veia un documental sobre un noi empresonat per consum i tràfic de drogues. La forma com ell mateix explicava la seva vivència em va fer pensar.

Va estar en una de les presons més violentes dels Estats Units Va veure moltes coses, fins i tot, va veure matar persones amb total impunitat. Era tant el seu desconcert, angoixa i indefensió  pel que va patir en pròpia pell com a  víctima i pel que veia, que va pensar que no sobreviuria a  aquells fets. Va començar a escriure un diari de tot allò . En publicar-se aquell  diari les condicions de seguretat dels empresonats van millorar considerablement.  Acabava el documental explicant que estava agraït pel seu pas per la presó perque li va permetre tenir clar que havia de fer un canvi de vida.

 I jo em pregunto: Va escriure un diari per no tornar-se un monstre, com alguns dels seus companys? Escriure el diari el va ajudar a no traumatitzar-se o ja era un resilient i per això el va escriure? S’ha de passar necessàriament per presó per tenir clar que has delinquit però no ets un delinqüent?  La  reinsersió social depèn del que s’aprèn a la presó o de la teva forma de ser? És l’empatia aquesta capacitat de sentir com els  altres la que fa que no segueixis delinquint? I si la poguéssim inocular quin seria el resultat?

Llàstima que aquesta empatia no es pugui avaluar  amb suficient objectivitat i certesa abans d’empresonar a algú i que no hi hagin arguments amb suficient poder, com per fer canviar l’estil de vida a les persones molt abans que delinqueixin.

Galeria

DIETES

Posar-se a dieta és des d’un punt de vista conductual una tasca molt fàcil, un llegeix el que ha de menjar, s’ho menja i ja està, només queda esperar els resultats. Però tothom sap que això que acabo d’escriure és … Continue reading

LA HERIDA

Pel·lícula de Fernando Franco on es pot viure, en primera persona, el dia a dia de la vida d’una noia amb Trastorn Limit de la Personalitat que s’autolesiona.

La pel·lícula és dura i grisa, per representar amb exactitud el to emocional de la vida de les persones que per regular els seus estats emocionals es tallen, es cremen, deixen de menjar, es droguen i/o porten a terme altres conductes més subtils per autodestruir-se, malgrat voler viure alhora.

És la contradicció interna per excel·lència, de forma molt inconscient tenen pànic a l’abandonament i alhora el provoquen contínuament. Voldrien demanar ajut i amb la mateixa intensitat es neguen a fer-ho.

Fernando Franco parla de les persones que no poden autocalmar-se quan s’enfaden, quan senten pena, quan senten dolor emocional, o quan senten un buit existencial, perquè totes aquestes emocions les experimenten amb molta intensitat o perquè no han après a autoconsolar-se. Aquestes persones emprenen conductes lesives que són molt doloroses i d’aquesta manera la sensació del tall, de la cremada o de la inanició, passa per sobre de l’emoció que estaven experimentant, quedant aparentment neutralitzada.

Les persones que com la protagonista poden arribar a agredir-se a si mateixes, no permeten cap entrada a la seva intimitat, s’enfaden de forma molt intensa tot i que no ho comuniquen obertament, un dia et poden adorar i el següent despreciar, són impulsives i no toleren el desencís o el desengany amb allò que han pensat que havia de ser d’una determinada manera.

No és estrany que pel director el seu primer plantejament fos fer-ne un documental i una sort que decidís no fer-ho perquè d’aquesta manera potser arribarà a un públic més ampli, sobretot a totes aquelles persones que conviuen amb el trastorn o que conviuen amb persones que s’autolesionen.

El que aquestes persones necessiten dels altres, com veiem a la pel·lícula, no sempre és el que estan disposades a rebre però segur que la presència perseverant, la companyia i la compassió fan que la seva vida sigui més sostenible emocionalment.

EL PLAER DE LES PETITES COSES

Surts de l’aparcament i entres de ple a la gran ciutat. Mires el rellotge, i és clar, tens pressa. Pares just al perfil de la vorera davant un pas de vianants, atrafegat mirant les teves coses i al mateix temps i davant del mateix pas de vianants para algú en la seva moto i espera que alcis la vista i t’adonis que pots passar. T’està esperant i si això no és suficient, et fa un somriure i mou el cap en senyal d’estar encantat de veure’t creuar. Somrius.

No passa sovint, però passa i quan passa pots sentir-te benvingut en primera persona. Tant si ets el que creues com si ets el que espera, el gest et fa sentir molt bé en el mateix instant, somrius i et sents amb energia renovada una bona estona,  i recordar-ho al llarg del dia i dies enllà et fa somriure i voler tornar.

Gràcies per deixar-me passar.