En iniciar una relació, algú potser pot descriure’s dient coses com: “és que jo puc ser molt fera” o “ja veuràs que sóc altament sensible” o “jo sempre vaig amb la veritat per davant” o “tinc una vena salvatge” o “et puc guiar perquè ho facis bé” o …
Tot són descripcions que a l’inici de conèixer a algú ens poden semblar gracioses o interessants, el problema és que no ens adonem que aquest pot ser el primer moment del nostre compromís etern amb quelcom que a la llarga serà el nostre infern.
Si repassem l’inici de les nostres relacions, trobarem moments com aquests, moments que vam decidir que ja ens agraden les feres, que son divertides i que nosaltres també en podem ser, pensàvem que nosaltres som persones que sabem escoltar i que la sensibilitat no ens espanta, i per descomptat quin problema hi hauria que algú ens digui sempre la veritat si nosaltres som persones força correctes, vam creure que tenir una vena salvatge convertiria la relació en un joc d’aventura i reptes, i que algú que ens digués quina és la millor vestimenta o la millor alimentació ens facilitaria la vida.
Aquell moment en que decidim, una mica a cegues i molt entusiasmats, que la descripció és inofensiva i acceptem el repte de conviure amb la persona que es presenta així, és el moment al qual hem de retornar per adonar-nos de què vam acceptar i per preguntar-nos per què ho vam acceptar.
L’inici de tot plegat a vegades és senzill i no per això mancat d’una força sobrehumana que fa que no puguem trencar el lligam que ho manté junt.
