Abraçar-se regula a la baixa el ritme cardíac i la pressió arterial i augmenta el nivell sanguini d’oxitocina, l’anomenada hormona de l’amor. Molts estudis demostren sobradament que les persones que reben i donen abraçades viuen més sans i més anys que aquells que no ho fan.
Seria difícil fer-nos tot el temps proves mèdiques per tenir la certesa del que passa internament quan abraces a algú o algú t’abraça a tu, però si et mantens plenament conscient sí que pots sentir una corrent tranquil·litzadora. És una qüestió energètica, com recarregar les piles.
L’abraçada és un medicament gratuït protector de la vida.
A l’inici de treballar amb persones amb malaltia mental greu pensava amb freqüència Qui deu abraçar a aquestes persones? Encara avui m’ho pregunto, perquè tot i ser un gest fàcil, que no requereix de cap habilitat comunicativa, és un gest que està cada dia més en desús.
A vegades envejo als esportistes quan veig que s’abracen amb facilitat, sense miraments, amb intensitat. Gairebé no tenen temps de prestar atenció a les seves sensacions físiques però l’entusiasme se’ls hi encomana.
Què creieu que passaria si cada dia féssim alguna abraçada amb consciència? I si ens en féssim més d’una? I si malgrat fer-nos grans, seguíssim fent abraçades als nostres fills ja adults com quan eren xics?
