No se’m fa costa amunt que s’acabin les vacances, no.
El que se’m fa difícil és prescindir de la llum, dels dies llargs, de l’aire lliure sense haver-me de tapar, de les terrasses que em permeten ser al bell mig de la plaça, del passeig sense presses, dels sopars a la fresca, de les tertúlies i els riures a la foscor d’un jardí, dels viatges en colors blau i verd o blau i groc, tant és el color, dels peus descalços, de l’aigua del mar, del balancí que em gronxa rítmicament,…
Jo sóc de carrer i l’estiu m’ho permet.
I tu, d’on ets?
