Per més que sé que tots hem de morir i que des del mateix dia en que som concebuts això ja pot passar, el que sento és tristesa. Quan et donen noticies de mort, el que saps i el que sents s’allunyen tant, que sembla impossible que ambdues coses s’allotgin en la mateixa persona.
La Isabel és escriptora, d’aquelles que parlen de sentiments a la més mínima ocasió. Un dia li vaig dir que em semblava que tenia una virtut especial amb les paraules, perquè era capaç d’explicar un constipat de forma tant poètica que feia que desaparegués la ràbia que et fa sentir la seva inoportuna aparició.
Fa uns dies ella va escriure sobre la seva malaltia i la seva operació i al llegir-ho sents tristesa però no por. Avui ja no pot escriure, ni tampoc escoltar el que les seves paraules feien sentir als seus lectors. Sort que un dia vaig tenir l’ocasió per fer-li saber el que sentia en llegir-la, perquè ara, ja no ho podria fer.
Al marxar ens vam fer dos petons i un somriure de complicitat, així és com et recordaré.
