Ahí os quedáis, és una pel·lícula aparentment lleugera, una comèdia que mostra les relacions familiars entre quatre germans, la mare vídua, altres familiars i persones importants del seu entorn proper.
No veiem res que no sigui absolutament quotidià, excepte pel fet que la pel·lícula és un cant a la tolerància, que potser, és el que no és tan habitual com sembla en la realitat del cada dia de les famílies. Poder tolerar que un germà tingui les seves singularitats, o que després que ens ha fet mal puguem entendre’l, o tenir la paciència suficient per suportar que l’altre no canviï, o que es pugui perdonar el recordatori constant d’un defecte o d’una mala conducta passada, o discutir-se i després buscar trets compartits…. se’n diu tolerància o potser és amor, no ho sé.
A la vida real és més difícil arribar al grau de tolerància que aquests germans mostren envers a les singularitats de cadascú. En la majoria de famílies, aquestes diferències, o bé un s’esforça per no mostrar-les o bé s’acaben no tolerant i porten a ruptures o al distanciament.
Un dels personatges diu: “És un error pensar que les persones només són allò que fan”, i em fa pensar si no és aquest el secret de la tolerància. Entendre que totes les persones tenim un món interior desconegut pels altres i que no és fàcil descobrir-lo només per la conducta. Em pregunto què passaria si quan veiem una conducta estranya en lloc de fer un judici massa ràpid, donéssim per fet que obeeix a alguna raó interna que no podem saber si no parlem amb aquella persona i sobretot i, a risc que sembli una cursileria, si no l’escoltem des del cor.
Les persones som molt més que allò que fem.
