Perquè un nen no pot separar-se dels seus pares per anar a l’escola? Perquè no pot anar de colònies un adolescent? Perquè un jove no pot anar a la universitat si això l’obliga a viure fora de casa? Perquè un adult no pot marxar de casa dels pares? Probablement la resposta és perque pateix ansietat de separació.
L’ansietat de separació es produeix quan un nen no s’ha pogut fer una idea interna clara i permanent de l’existència de la seva mare o del seu pare. Sap que existeixen quan els veu però perd aquesta sensació si desapareixen de la seva vista. Si marxen a comprar, si van a fer qualsevol tasca en una altra habitació o si se’n van de vacances, comencen a sentir ansietat, por i una necessitat vital de veure’ls.
Aquesta idea interna de permanència es comença a construir quan som bebes. El típic joc d’amagar la cara darrera un mocador i descobir-nos fent taaat!!! Entre riures i sorpresa és l’inici d’aquesta experiència. A través del joc s’aprèn que els pares no hi són però existeixen.
Aquest joc i d’altres de l’estil són un treball preparatori ideal perquè la ment infantil comenci a adonar-se que tot i que no veu als seus pares aquests existeixen igual.
Si aquesta construcció mental no s’ha produït correctament, cada cop que ens allunyem, per més que siguem adults, sentirem ansietat.
Si s’ha construït una bona imatge interna, creixerem sabent que ens podem allunyar perque els pares seguiran existint. Serem lliures d’explorar el món.
Què fem si ja som una mica grans i encara sentim ansietat de marxar? Podem provar de fer-nos una imatge interna detallada del que fan les persones de les que no ens podem separar, imaginar com estan fent cadascuna de les activitats quotidianes quan nosaltres no els veiem.
Si aconseguim veure’ls en la ment d’una forma estable i permanent, aconseguirem poder marxar sense ansietat.
